diumenge, 13 de febrer del 2011

La meva primera "Mitja"


M'havia proposat fer una Mitja Marató i... dit i fet. 
Be, tant de bo les coses fossin tan senzilles: dir-ho és molt fàcil, però fer-ho ja... El cas és que el dia de la Mitja Marató de Gavà-Castelldefels-Gavà, havia arribat. Era una bona prova per “iniciar-se”: 21 km planets i jugant a casa.
Al llarg d'aquesta darrera setmana, havia augmentat el número de quilòmetres de running que acostumo a fer (sacrificant, fins i tot, algun entrenament de natació). D'altra banda, arrossegava una mica de “moquera” des de diumenge passat (bona setmana per posar-se patxuto) i, a sobre, els nervis no m'havien deixat descansar gaire durant la nit.
Total, que allà estava jo, a les 9 del matí, per enfrontar-me davant la meva primera mitja marató. Després de quedar amb el meu amic Ramón (estic menjant-li el tarro per a què s'apunti al GavàTriatló), venen les salutacions de rigor amb la gent del club, a més de la “foto familia” que suggeria en David Molero.
En principi, m'havia proposat acabar, baixant de les 2 hores. D'altra banda, si em trobava be, rumiava què potser un 1:45, seria tot un èxit per un “ànec-corredor” com jo. Buscant la sortida, m'havia proposat una estratègia (en tot s'ha de fer, oi?): tractar de seguir el tauró de l'1:40 i, si la cosa anava malament, deixar-me caure fins que m'agafin les dents del tauró de l'1:45, o be que ja sigui pasto de las pirañas...
La veritat és que vaig aguantar una bona estona veient l'aleta del tauró a 5 metres per davant meu. Després d'un desentès per agafar l'aigua en el primer avituallament (uns 5 km), se m'escapa una mica el tauró. Però be... no gaire i em trobava be. Al cap d'una estona provo de prendre el primer “chute” de gel que portava (segons recomanacions de l'Alfons). La veritat és que em deixa la gola una mica pastosa. No sé si em va donar un plus o no (jo no ho vaig notar), però no m'acaba de convèncer. Em vaig prendre un més al voltant del km. 15, però tampoc vaig notar cap plus (tret de l'esmentada gola pastosa)... Em sembla que, com l'aigua, no hi ha res.
Quan estic pel Passeig Marítim de Castelldefels, començo a veure els maquinons “de tornada”. Busco maiots del GavàTriatló, però només veig alguns: L'Emili Llopart, l'Enric Sánchez, en Gerardo Méndez, en David Cervera, i a algú que ja no vaig veure perquè ja l'oxigen no m'arribava prou be al cervell.... Amb tot, el punyetero tauró se m'està escapant mica en mica, però encara el veig. Arribo al km. 10 i, Sant Tornem-hi. El marcador que hi havia allà marcava 0:50 quan jo passo (jo no porto rellotge). “Be (penso), de moment vaig al meu ritme de Triatló Olímpica”.
És a partir d'aquí quan veig que la façeta psicològica és importantíssima. Sé que queda una bona estona de patiment, però procuro prendre-m'ho amb calma. Així, xino-xano, però sense abaixar gaire el ritme, van caient els quilòmetres. Sobre el km. 18, les cames ja fan nosa (i una mica els peus), però l'expectativa del final, fa que comenci a tirar d'on no hi ha. Així, els darrers 3 quilòmetres van ser els què més em fan patir, però els més il·lusionants... Quan passo per meta, el marcador assenyalava 1h 45m 50s... Però segons el ChampChip el resultat final ha estat d'1h 43m 43s (uns 5 minuts per quilòmetre). És a dir: SUPERCONTENT!... Les cames més dures que una pedra, però molt satisfet.
Més enllà de la porta d'arribada, el sentiment que es viu és una mescla entre dues sensacions enormes: cansament i satisfacció. D'altra banda, també és molt gratificant poder gaudir d'aquestes sensacions amb els amics i membres de la família del GavàTriatló.
Veig encara molt lluny el repte de fer una marató (em dona molt de respecte), però potser li pico l'ull a una Triatló B...