dilluns, 10 d’octubre del 2011

MARNATON 2011. L'entrenament no ho és tot...


Vet aquí una nova entrada al meu blog. La ocasió ho mereixia...

Dissabte passat (8 d'octubre) vaig prendre part a la IIª MARNATON Garraf-Sitges. Una travessia de natació que comprèn uns 10 quilòmetres de distància, a completar entre la petita platja de Port Ginesta (Garraf) fins a Sitges... Vaja, una distància que causa bastant de respecte a tothom... menys a una persona...

Em feia il·lusió fer aquest repte. I més, després de fer la Marnaton de Cap de Creus (el dia per oblidar -veure entrada anterior-) Al cap d'un temps d'inscriure'm, la meva xicota (la Gemma) em diu que també s'ha apuntat... Be -l'hi vaig dir-, suposo que et posaras a entrenar una miqueta. I, a més a més, tingues en compte que el neopré per fer snorkel o surf, no és la millor opció. Segons s'apropava la data semblaba que la Gemma, advocada pel seny, va decidir no prendre'n la sortida. Però el dia anterior a la prova, va decidir fer-la.

El cas és que allà estavem, a les 8 del matí del dissabte, per tal de prendre'n la sortida. Les salutacions de rigor amb en Xavi Álvarez i en Joan Garcia 'Tusi' (del Gavà Triatló), que també van prendre la sortida...  

Jo estaba mig-nerviós i mig tranquil. Nerviós, pel que fa a la sortida de tota prova esportiva. I tranquil, perquè en aquest tipus de proves l'estrès no és tan gran com ara en d'altres triatlons, en què fer jugar els teus colzes, pot ser important. Però aquí no. Aquí és qüestió d'agafar el teu ritme i el destí et posarà al teu lloc... D'altra banda, també estaba tranquil perquè la Gemma m'havia assegurat què, si no ho veia clar, que ho deixaria estar.

Sortida: Tranquil·leta... Em va recordar la meva primera triatló (Vilanova 2007), en què deixes que surti tothom. Tard o aviat, acabaras al lloc que et pertany. Al cap de poc temps, efectivament començo a avançar gent i, ben aviat, les primeres meduses i medusetes... Sembla que toco alguna i que m'han tocat a la cara, poquet, però pica una mica... Em començo a acollonir i dic: com això sigui així tota l'estona, plego... Però no. Van ser les úniques que vaig trobar.


Al cap d'una estona, arribo a Garraf. Allà se suposa que hi era el primer avituallament (km 3). Però no el vaig trobar. Això és una cosa que hauré d'assajar. Les ones t'empenten cap a la costa i, si respires cap a la dreta, se't fa difícil veure a l'altra banda. Total, que ni el vaig veure. Vag pensar: doncs al del km 5.


En una estoneta, veig que estic a l'alçada del Coll de la Maladona, i penso: Ostis, a partir d'aquí és tot cap avall... (es clar, burro, si fossis amb la bici). Total, que vaig agafant la referència de les torres de la cimentera Uniland, que es veuen per la costa de Vallcarca. I un tiu de la piragüa, em diu que vaig molt desviat. Pensaba que la referència de les torres era bona, però l'avituallament estaba massa separat de la costa (trobo jo). Total, que quan me'n adono, HE TORNAT A PASSAR-ME L'AVITUALLAMENT!!!... COLLONS!!!... Uns 200 m, enrere... A prendre pel cul, nen... Segueixo fins al tercer avituallament...

I així va ser com vaig trobar el tercer avituallament (per mí el primer), AL KM 7 ... Insisteixo: trobo que estan massa lluny de la costa, però bueno... Errada meva per no fixar-m'hi. Menjo plàtan, Isostar, aigua, gel, plàtan, Isostar i aigua... (no sé si en aquest mateix ordre)... I vaig -a pinyó fixe- directe pel darrer avituallament (km 9), no siqui que encara el meu cos faci fallida.

Tot i així, em trobava be. Després del darrer avituallament, penso: 1 KM!!!... A tope.

Arribada: A tope?... Ostis! Que veus l'esglèsia de Sitges, però mai arriba, la fotuda... I neda, i neda... i no t'apropes... A sobre, havies de fer un volt per l'espigó abans de veure la Platja de la Fragata. Se'm va fer etern, aquest darrer quilòmetre... A sobre, en forçar una mica, l'espatlla esquerra em feia una mica de mal... Però, finalment, agafant una onada a mode de surfeig, arribo a les 2 hores, 38 minuts, 35 segons (posició 43). Trobo que no està malament, pensant que el meu repte era baixar de les 3 hores...
Allà em trobo amb en Xavi Alvarez, que es veu que ho havia deixat per marejos. Al cap d'una estona, arriba en Tusi... Felicitats, també!

Passa el temps i començo a preocupar-me per la meva Gemma. No és per manca de confiança però, donades les circumstàncies, donava gairebé per fet que abandonaria. El cas és que vam començar a preguntar i ens van confirmar que la Gemma “estaba en el barco”. La interpretació que ens van donar era que havia abandonat. Jo em vaig quedar més tranquil. Però, el cert és que, a l'espera de que arribi la darrera participant, ens adonem que... SORPRESA!!!... ÉS LA GEMMA!!!... Es veu que va ser un malentès, perquè estaba al vaixell, però estaba menjant... Blanc per la sorpresa, vaig a rebre-la a la sortida. Tothom s'afegeix a fer-li una ovació... I ella, en comptes d'estar exhàusta, estaba radiant... somrient com una estrella de Holibús... MARE MEVA!!!... Quin mèrit!!!... Sense entrenar ni res, es fica 10 km de mar enbravida (a sobre això) i sense un neopré en condicions...

Gemma... Gemmeta... Ets la millor... Ets la demostració de què hi ha alguna cosa més, a banda de l'entrenament, que és el coratge (o la cabezonería) i les ganes de fer les coses...

T'estimo molt, maca!