divendres, 28 de juny del 2013

Quebrantahuesos 2013 (22 de juny de 2013).

Quan no cal esperar massa d’un mateix, per fer-ho millor…

Feia temps que no inseria una entrada al meu pobre i oblidat blog. Però aquesta ocasió ho mereix.
Aquest any (per diferents motius) m’ho havia pres gairebé com a any sabàtic de l’esport del triatló. No obstant això, m’havia proposat algun repte, com ara la Marató de Barcelona del passat 17 de març. No vaig fer entrada, però en general no va anar del tot malament, tot i que volia baixar de les quatre hores i em van sobrar els darrers 600 metres (temps final: 4 hores, 3 minuts). Catxis!
A banda d’això, em feia molta il·lusió participar a la Quebrantahuesos. De fet, em pensava que accedir a la inscripció era prou difícil. Però es veu que vaig tenir sort… ¿O no?... Tan bon punt em vaig inscriure, vaig dir… Collons!, ara toca entrenar telaBe, tinc temps. Ja m’hi posaré
El cas és que van passant els dies… els mesos… i jo columpiant-me. Que si ara estic per la Marató, que si ara toca descansar… Total, que se’m venia el mes de Juny a sobre i no havia fet els deures com cal. Tret d’alguna sortideta de 70 ó 100 km i, com a molt una de 120 km (a Montserrat). A banda, això sí, de les sortidetes de BTT. M’havia apuntat a la TransCatalunya, però veient la pluja i fang que m’esperava, vaig fer una rajada del quinze… ;-(
Total que, tot i haver estat a punt de fer una altra rajada, vaig cap a Sabiñánigo i comença el tema:

Sortida
És espectacular la quantitat de gent que hi ha. Quan sona el chupinazo de sortida, encara mancarien uns 45 minuts per traspassar la línia de sortida.
Els primers compassos són tranquil·lets, camí de Jaca. Passat Jaca, al cap d’uns quants quilòmetres, comença el primer port.

Port de Somport
A banda de que les forces encara estan gairebé intactes, el port no presenta gaire dificultats. Tot i ser llarguet (uns 19 km), les pendents son suaus i, si un no es calenta massa, es puja amb facilitat. L’arribada al port ja és espectacular amb el rerefons de muntanyes i neu que encara queda:

Aquí està el primer avituallament, en el qual no paro. Hi ha molta gent, però no em veig amb necessitat de parar. Tinc aigua i tinc menjar. Començo a baixar menjant-me una barreta PowerBar. De seguida veig que no és tan fàcil menjar-se alló amb l’atenció que requereix la baixada. Són uns 20 km, en els què si pedales és perquè vols… ES-PEC-TA-CU-LAR!!!... Vaig gaudir moltíssim en aquesta baixada, retallant les corbes en posició aerodinàmica i envoltats pel bucòlic paisatge francès … És un dels millors records que tinc. Tot i així, veure alguns accidentats, et fa pensar que s’ha d’anar amb compte, doncs les velocitats poden arribar als 90 km/h.

Port de Marie Blanc
Gairebé sense zona planera, tan bon punt finalitza la baixada (prop d’Escot), comença el port de Marie Blanc. És un port curt (uns 8 km), però els seus quatre quilòmetres finals, són bastant exigents. En qualsevol cas, els primers compassos del port són bàsicament suaus i, fins i tot, gosaria dir que agradables. El paisatge és encantador. I el sorollet del riu al costat dels ciclistes.
Però, mica en mica, el fetge et fa recordar que les rampes comencen a ser del 10%, 12% i 14%, que no és poc… En aquests darrers quatres quilòmetres, n’hi ha molta gent que baixa de la bicicleta. Les cares de la gent ja no són les mateixes que les del port anterior i els cossos dels ciclistes comencen a retorçar-se per zigzaguejar per la calçada. És la part més dura de la QH, sota el meu parer.
Arribats al port, hi ha un altre avituallament. Aquesta vegada sí que paro. Busco reposar aigua, isotònics i una mica de menjar. Aprofito, fins i tot, per fer alguna foto. Aquesta seria la parada més distesa que faria en tota la ruta (uns 20 minuts que potser podria haver rebaixat en el temps final i fer un under seven).
Amb la satisfacció d’haver passat els primers 100 km, la baixada cap a Bielle també es gaudeix. Des d’aquí, una zona bàsicament planera fins Laruns, on comença el més temut dels ports…

Port del Portalet
Tot i no tenir rampes gaire dures (ni de bon tros, com el Marie Blanc), el Portalet és un port llarguíssim (uns 29 km), amb pendents que es mouen entre el 2% i el 7%. Bàsicament fàcil, però (pel què havia escoltat) es pot fer etern si t’has regalat abans.
Alguna cosa dec haver estat fent be, doncs des del ben inici del port, no paro d’avançar gent. Amb un ritme suau, però constant, el rosari de corredors que vaig deixant enrere m’anima moltíssim, tot i que intento no accelerar massa (ves que no la cagui). Trobo algun conegut (en Xavier) que (en condicions normals) sé que me da pal pelo. Xerro una estoneta amb ell, però no em resulta complicat deixar-ho enrere (al loro, que no estamos tan mal).
Efectivament, el port es fa llarg, però les fites quilomètriques ajuden a dosificar be. Vaig parar en l’avituallament que hi ha a mig port, per reposar aigua, iso i plàtans. Però no ho vaig fer per cansanci, sinó per precaució. Ara penso que me’l podria haver estalviat, donat que encara portava menjar que, finalment, em va sobrar (uns altres 10 minuts que vaig malgastar). En coronar el port, segons vaig saber després, la Montse (companya del Pedro Sampol) em va cridar i em va animar (portar el mallot del Gavà Triatló tira). Ostres, Montse, si m’estàs llegint, em sap greu no haver-te escoltat, perquè m’hagués animat molt més encara. Moltíssimes gràcies, wapa!
Ostis… Això ja està gairebé fet!... Penso. La baixada també és espectacular. Jo crec que vaig fregar els 90 km/h, en algun moment. Pensant que només queda una tachuela, sembla que gairebé ho has aconseguit. No obstant això, el seny s’apodera de mi i no vull cantar victòria encara. Una punxada, una caiguda… No vull pensar-hi, però tampoc vull pecar de supèrbia. A més, com que no porto comptaquilòmetres i no vull mirar el perfil de la ruta. No sé quants quilòmetres queden, tot i que sé que han de ser al voltant dels 50 km.
Ja veus cartells de Sabiñánigo, la qual cosa fa il·lusió. No obstant això, en un moment determinat, agafem un desviament cap a Pueyo de Jaca, poble base del...

Port de Hoz de Jaca
Com dèia, es tracta d’una tachuela d’uns 4 km, però els dos finals bastant durets (pendents del 12%). L’aproximació és bastant xula i el pendent no comença fins al final. Aquí veig algun drama de gent que li donen unes rampes que els obliguen a baixar de la bici i cridar com si s’estigués depilant les cames... a pelo!... Aaaaaaagggh!!! Cridaven alguns...
Per sort, no sóc gaire propens a aquestes rampes. O, potser, és que les llaminadures de NutriSport que he anat menjant durant tota l’estona, van de conya...
El port és dur, però es passa ràpid. El que passa és que, a aquestes alçades, qualsevol tensada de músculs, fa mal a les cames. La coronació del port es veu animada per bastant gent que anima. És molt emocionant coronar, sobretot perquè saps que el pitjor ja ha passat.
Quan passes la presa de l’Embalse de Búbal, vas a parar cap a la carretera. Això sí, amb una pujadeta d’uns 250 metres que fa molta nosa, perquè no t’ho esperes.

Quilòmetres finals... Cap a Sabiñánigo
Sortir a la carretera que va cap a Sabiñánigo i veure: BIESCAS 8, ja et dona un puntet més d’ànim. I en veure que tot és gairebé baixada, millor encara. Des de Biescas, ja veus el cartell de SABIÑÁNIGO... a 13!... Subidón subidón...
Els darrers quilòmetres són en grup amb alguna sensació de quedar-se sol. La gent és molt garrepa (o és que no pot més, que també). En diversos moments em poso a tirar del grup... Flipo!... Cóm es possible que, a aquestes alçades, encara tinc cor de posar-m’hi a tirar? Només tirem un parell de ciclistes i molts altres a rebufo. Després del tercer relleu tirant i d’haver agafat d’altres grups, ja passo i em quedo en la comoditat del grup.
Faig els darrers quilòmetres amb la satisfacció d’haver acabat amb la sensació de què encara em queda metxa (de fet, havia de fer encara prop de 9 km, per tornar a l’hotel).
Quan passo per la línia d’arribada, el temps oficial ronda les 8 hores i 50 minuts. La qual cosa vol dir que hauré fet encara menys (jo és que ni rellotge, ni conta, ni gps, ni hòsties).
Efectivament, quan vaig a buscar la medalla i el certificat: 8 hores, 19 minuts, 53 segons... WOW!!!... I jo que pensava que si baixava de les 10 hores seria tot un èxit. Per la qual cosa, estic SUPERCONTENT. Sense dolors en els collonets, ni rampes, ni gana (no m’entrava la fidegüà, ho sento). Cervesseta en mà, una estoneta de relax i a l’hotel, amb la sensació d’haver gaudit molt i no patir gaire... Repetiré!