Quebrantahuesos 2013 (22 de juny de 2013).

Quan no cal esperar massa d’un mateix, per fer-ho millor…

Feia temps que no inseria una entrada al meu pobre i oblidat blog. Però aquesta ocasió ho mereix.

Aquest any (per diferents motius) m’ho havia pres gairebé com a any sabàtic de l’esport del triatló. No obstant això, m’havia proposat algun repte, com ara la Marató de Barcelona del passat 17 de març. No vaig fer entrada, però en general no va anar del tot malament, tot i que volia baixar de les quatre hores i em van sobrar els darrers 600 metres (temps final: 4 hores, 3 minuts). Catxis!

A banda d’això, em feia molta il·lusió participar a la Quebrantahuesos. De fet, em pensava que accedir a la inscripció era prou difícil. Però es veu que vaig tenir sort… ¿O no?... Tan bon punt em vaig inscriure, vaig dir… Collons!, ara toca entrenar tela… Be, tinc temps. Ja m’hi posaré…

El cas és que van passant els dies… els mesos… i jo columpiant-me. Que si ara estic per la Marató, que si ara toca descansar… Total, que se’m venia el mes de Juny a sobre i no havia fet els deures com cal. Tret d’alguna sortideta de 70 ó 100 km i, com a molt una de 120 km (a Montserrat). A banda, això sí, de les sortidetes de BTT. M’havia apuntat a la TransCatalunya, però veient la pluja i fang que m’esperava, vaig fer una rajada del quinze… ;-(

Total que, tot i haver estat a punt de fer una altra rajada, vaig cap a Sabiñánigo i comença el tema:

Sortida

És espectacular la quantitat de gent que hi ha. Quan sona el chupinazo de sortida, encara mancarien uns 45 minuts per traspassar la línia de sortida.

Els primers compassos són tranquil·lets, camí de Jaca. Passat Jaca, al cap d’uns quants quilòmetres, comença el primer port.

Port de Somport

A banda de que les forces encara estan gairebé intactes, el port no presenta gaire dificultats. Tot i ser llarguet (uns 19 km), les pendents son suaus i, si un no es calenta massa, es puja amb facilitat. L’arribada al port ja és espectacular amb el rerefons de muntanyes i neu que encara queda:

Aquí està el primer avituallament, en el qual no paro. Hi ha molta gent, però no em veig amb necessitat de parar. Tinc aigua i tinc menjar. Començo a baixar menjant-me una barreta PowerBar. De seguida veig que no és tan fàcil menjar-se alló amb l’atenció que requereix la baixada. Són uns 20 km, en els què si pedales és perquè vols… ES-PEC-TA-CU-LAR!!!... Vaig gaudir moltíssim en aquesta baixada, retallant les corbes en posició aerodinàmica i envoltats pel bucòlic paisatge francès … És un dels millors records que tinc. Tot i així, veure alguns accidentats, et fa pensar que s’ha d’anar amb compte, doncs les velocitats poden arribar als 90 km/h.

Port de Marie Blanc

Gairebé sense zona planera, tan bon punt finalitza la baixada (prop d’Escot), comença el port de Marie Blanc. És un port curt (uns 8 km), però els seus quatre quilòmetres finals, són bastant exigents. En qualsevol cas, els primers compassos del port són bàsicament suaus i, fins i tot, gosaria dir que agradables. El paisatge és encantador. I el sorollet del riu al costat dels ciclistes.

Però, mica en mica, el fetge et fa recordar que les rampes comencen a ser del 10%, 12% i 14%, que no és poc… En aquests darrers quatres quilòmetres, n’hi ha molta gent que baixa de la bicicleta. Les cares de la gent ja no són les mateixes que les del port anterior i els cossos dels ciclistes comencen a retorçar-se per zigzaguejar per la calçada. És la part més dura de la QH, sota el meu parer.

Arribats al port, hi ha un altre avituallament. Aquesta vegada sí que paro. Busco reposar aigua, isotònics i una mica de menjar. Aprofito, fins i tot, per fer alguna foto. Aquesta seria la parada més distesa que faria en tota la ruta (uns 20 minuts que potser podria haver rebaixat en el temps final i fer un under seven).

Amb la satisfacció d’haver passat els primers 100 km, la baixada cap a Bielle també es gaudeix. Des d’aquí, una zona bàsicament planera fins Laruns, on comença el més temut dels ports…

Port del Portalet

Tot i no tenir rampes gaire dures (ni de bon tros, com el Marie Blanc), el Portalet és un port llarguíssim (uns 29 km), amb pendents que es mouen entre el 2% i el 7%. Bàsicament fàcil, però (pel què havia escoltat) es pot fer etern si t’has regalat abans.

Alguna cosa dec haver estat fent be, doncs des del ben inici del port, no paro d’avançar gent. Amb un ritme suau, però constant, el rosari de corredors que vaig deixant enrere m’anima moltíssim, tot i que intento no accelerar massa (ves que no la cagui). Trobo algun conegut (en Xavier) que (en condicions normals) sé que me da pal pelo. Xerro una estoneta amb ell, però no em resulta complicat deixar-ho enrere (al loro, que no estamos tan mal).

Efectivament, el port es fa llarg, però les fites quilomètriques ajuden a dosificar be. Vaig parar en l’avituallament que hi ha a mig port, per reposar aigua, iso i plàtans. Però no ho vaig fer per cansanci, sinó per precaució. Ara penso que me’l podria haver estalviat, donat que encara portava menjar que, finalment, em va sobrar (uns altres 10 minuts que vaig malgastar). En coronar el port, segons vaig saber després, la Montse (companya del Pedro Sampol) em va cridar i em va animar (portar el mallot del Gavà Triatló tira). Ostres, Montse, si m’estàs llegint, em sap greu no haver-te escoltat, perquè m’hagués animat molt més encara. Moltíssimes gràcies, wapa!

Ostis… Això ja està gairebé fet!... Penso. La baixada també és espectacular. Jo crec que vaig fregar els 90 km/h, en algun moment. Pensant que només queda una tachuela, sembla que gairebé ho has aconseguit. No obstant això, el seny s’apodera de mi i no vull cantar victòria encara. Una punxada, una caiguda… No vull pensar-hi, però tampoc vull pecar de supèrbia. A més, com que no porto comptaquilòmetres i no vull mirar el perfil de la ruta. No sé quants quilòmetres queden, tot i que sé que han de ser al voltant dels 50 km.

Ja veus cartells de Sabiñánigo, la qual cosa fa il·lusió. No obstant això, en un moment determinat, agafem un desviament cap a Pueyo de Jaca, poble base del...

Port de Hoz de Jaca

Com dèia, es tracta d’una tachuela d’uns 4 km, però els dos finals bastant durets (pendents del 12%). L’aproximació és bastant xula i el pendent no comença fins al final. Aquí veig algun drama de gent que li donen unes rampes que els obliguen a baixar de la bici i cridar com si s’estigués depilant les cames... a pelo!... Aaaaaaagggh!!! Cridaven alguns...

Per sort, no sóc gaire propens a aquestes rampes. O, potser, és que les llaminadures de NutriSport que he anat menjant durant tota l’estona, van de conya...

El port és dur, però es passa ràpid. El que passa és que, a aquestes alçades, qualsevol tensada de músculs, fa mal a les cames. La coronació del port es veu animada per bastant gent que anima. És molt emocionant coronar, sobretot perquè saps que el pitjor ja ha passat.

Quan passes la presa de l’Embalse de Búbal, vas a parar cap a la carretera. Això sí, amb una pujadeta d’uns 250 metres que fa molta nosa, perquè no t’ho esperes.

Quilòmetres finals... Cap a Sabiñánigo

Sortir a la carretera que va cap a Sabiñánigo i veure: BIESCAS 8, ja et dona un puntet més d’ànim. I en veure que tot és gairebé baixada, millor encara. Des de Biescas, ja veus el cartell de SABIÑÁNIGO... a 13!... Subidón subidón...

Els darrers quilòmetres són en grup amb alguna sensació de quedar-se sol. La gent és molt garrepa (o és que no pot més, que també). En diversos moments em poso a tirar del grup... Flipo!... Cóm es possible que, a aquestes alçades, encara tinc cor de posar-m’hi a tirar? Només tirem un parell de ciclistes i molts altres a rebufo. Després del tercer relleu tirant i d’haver agafat d’altres grups, ja passo i em quedo en la comoditat del grup.

Faig els darrers quilòmetres amb la satisfacció d’haver acabat amb la sensació de què encara em queda metxa (de fet, havia de fer encara prop de 9 km, per tornar a l’hotel).

Quan passo per la línia d’arribada, el temps oficial ronda les 8 hores i 50 minuts. La qual cosa vol dir que hauré fet encara menys (jo és que ni rellotge, ni conta, ni gps, ni hòsties).

Efectivament, quan vaig a buscar la medalla i el certificat: 8 hores, 19 minuts, 53 segons... WOW!!!... I jo que pensava que si baixava de les 10 hores seria tot un èxit. Per la qual cosa, estic SUPERCONTENT. Sense dolors en els collonets, ni rampes, ni gana (no m’entrava la fidegüà, ho sento). Cervesseta en mà, una estoneta de relax i a l’hotel, amb la sensació d’haver gaudit molt i no patir gaire... Repetiré!

 

Finisher Challenge Roth 2012 (8 juliol)

A la saca!... La ocasió ho mereixia... Torno a revifar el meu blog amb la meva darrera gesta personal esportiva. Tot un repte que, fa no gaire, ho veia com a cosa de bojos... Però, ho he aconseguit!!! Sóc Finisher!!!

Haig de dir que, fa cosa d'un parell de mesos, ni tan sols em veia amb l'entrenament adient per aquesta gesta. De fet, només pensava en anar-hi, fer la meva cursa de natació y bicicleta, i pensava retirar-me a la marató... Però, sortosament, no va estar així.

Sense entrar en els detalls previs a la cursa (arribada alberg, check-in, sensacions de nervis, etcètera), per no avorrir-vos, vaig al grà...

SWIM (3.800 m)
Sortim en el darrer torn, sobre les 7:45 h. Els nervis queden enrere només escoltar el tret de sortida. Miro de col·locar-me al costat de la sortida perquè aquest és el meu medi (si puc guanyar una mica de temps, serà en aquesta disciplina). Surto relativament tranquil i aguanto el ritme del cap de torn, però només una estona (tampoc vull petar abans d'hora). Alguns del meu torn em passen, però jo vaig a la meva. En uns cinc o deu minuts, sorprenentment, ja vaig passant gent de l'anterior torn (casquets blaus) i, mica en mica, començo a veure (i avançar) casquets de tots colors... Això mola, tú!!!... Veig que, sense esforçar-me gaire, vaig avançant gent. I això motiva.

El circuit no tè pèrdua... Un parell de rectes i poca cosa més. Cada cert temps, has de fer de jugador de waterpolo per sortejar els grups dels anteriors torns. De vegades, fins i tot, és complicat d'avançar-los. En el tram final, en intentar avançar gent, topo amb una de les barques i un piragüista m'empenta amb el seu rem a l'estil: "Quita bicho!!!". Aixeco el cap i corregeixo la meva ruta cap als 200 metres finals... Quan surto, veig i escolto els IronFans del Gavà Triatló, tot i què no sé exàctament quí (suposo que en aquest moment, parafrasejant l'amic Punset: las neuronas están fritassss!!).

Agafo la meva bossa i cap a la carpa de la transició. M'ho prenc amb relativa calma (però sense pausa) i vaig a buscar el meu Rocinante...

BIKE (180 km)
Tot en el seu lloc, començo els 180 km d'una ruta superguapa. El paisatge recorda una mica algunes zones de la Cerdanya i de les Terres de Remences.

Quan entres en un poble, la gent anima (cervesseta en mà) des dels seus "tenderetes" muntats al llarg de tota la carretera per on passen els ciclistes. En una estoneta em passen el Rafa Cabestany i en Dani Royo. Aquests van a la seva i jo vaig a la meva (xino-xano). En uns 30 o 40 km (crec), veig a en Joaquim Gil, que havia reventat una coberta. Paro per ajudar-ho, però jo només tenia càmeres... Ostis, quin greu em sap... Quim! els meus aplaudiments per la paciència en voler acabar, tot i la pèrdua de temps per la reparació.

En uns quilòmetres més veig que estem arribant a Greding, on comença la pujada més llarga (màxim 1.500 metres). Aquí comença "lo guapo"... Un munt de gent animant tothom que passa... La sensació "Tour" és total.

Tot i així, la part més animada encara estava per venir. Pujo el port sense matar-me (no és gaire dur) i comença una bona estona de plans on conec diversos espanyols i catalans. Un tal Pau, de Girona, havia sortit d'una leucèmia feia uns mesos... Chapeau, Pau!

En una estoneta, una bona baixada d'aquelles que un aprofita per treure'n rendiment al perfil de les rodes... Avanço uns quants i m'ho passo pipa... Després de passar uns quants pobles, vindria la part més emocionant de tot plegat: a l'alçada d'Hilpoltstein (Solarer Berg) ve una petita pujada plena de gent que pràcticament t'engoleix. Seriosament: la sensació és com estar guanyant l'etapa reina del Tour de França... La gent et fa la ona i anima a TOTS-I-CADASCÚ-DELS-CORREDORS... Hom no pot deixar somriure durant tota la pujada. No hi ha cansament, no hi ha dolor, només satisfacció...

En la meva opinió, és més emotiu que la mateixa arribada. En una estoneta, la gent comença a quedar enrere i tornem a la "normalitat" (si se li pot dir així).

En uns quilòmetres començo la segona volta i noto una mica de fatiga a les cames. Serà que haig de pixar?... Doncs sí, pixo i torno a trobar-me be... En això que l'Albert em passa just quan estava pixant... En una estona l'agafo i marxo... En uns quilòmetres, m'agafa i marxa... Estem fent la goma una bona estona, fins que, al voltant del quilòmetre 160, se m'escapa i deixo de veure'l... Vaig camí cap a Roth, per enfrontar-me a la part més dura (per mí, almenys).


RUN (42,2 km)
Arribes i deixes la bici (ells te la porten al seu lloc). Em porten la meva bossa de run i em disposo a canviar-me en poc temps (pel què sóc jo). Veig que les voluntàries ajuden a la gent fins i tot a treure's els mitjons. Jope! A mí cap teutona em va ajudar!!! Només vaig aconseguir que em posin protector solar.

Apunt de sortir, veig a la Rosa i a la Sara. Quan em disposo a sortir, a la Rosa ja ni la veig. Així que sortim junts la Sara i jo. Trote cochinero. Sembla que la cosa va be (clar, és fàcil dir-ho ara). El meu ritme sembla un xic més alt que el de la Sara, cosa que em dona temps a parar, pixar una altra vegada, tornar a agafar-la i deixar-la enrera. Tot i així, passats uns quilòmetres veig com és ella la què em passa. Em pregunta si em trobo be. Jo l'hi dic que sí, però que no gosso d'anar més ràpid del compte. Al cap i a la fí, és le meva primera marató, i no tenia cap tipus de referència (ni rellotges Polar, ni Garmins, ni òsties d'aquestes)...

Els primers 10 km, al llarg del canal, passen be... Entrem en una petita població, molt xula i animada. Al cap d'una estona (ja sortint del poble), em creuo amb en Pedro Juarez que, en el seu febril companyerisme, s'empenya en donar-me una abraçada en mig de tothom, cosa que provoca un aplaudiment entre els què ens envolten i animen... Al poc, em creuo amb en Ciaran, en Carles Alonso, en Manel, l'Alfons, en Toledanakis... i em disposo a afrontar l'equador de la prova, desfent els primers 10 km de la marató... A partir dels 21 km, la cosa comença a fer-se pessadeta. La meva panxa no està del tot be i vaig fent rots cada X temps. Si bec aigua, no sacia la meva set i, a sobre, em dona flat... Menjo síndria perquè em dona la sensació de que no m'entren ni els gels (potser ho hauria d'haver provat). El cas és que, entre el km 22 i el 28 ho vaig passar una mica malament... fins que vaig veure un mòdul WC... Allà vaig posar-me a fer les meves necessitats, no sense recordar l'anècdota que va comentar l'speaker del briefing en espanyol, de que van trobar un tio dormit a mig del camí... Doncs jo estava allà, cagant, i juro que estava a punt de caure dormit. Vaig imaginar-me que em trobaven allà adormit amb el mono baixat (quin panorama!). Així que vaig reprendre la marxa i em vaig concentrar en no parar d'aquí fins el final (tret les caminadetes dels avituallaments).

I així va ser: total, són 10 km de res... El que ve a ser una sortideta pel Canal Olímpic de Castelldefels, fins a la plaça de la Vela de Gavà, i tornar. Fins i tot vaig imaginar-me que feia aquest camí. En aquestes alçades ja m'havien passat en Carles Pérez i el gran Paco. Gràcies Carles, pels crits d'ànim...

Total, que hom ja s'enfronta a la part final amb una altra cara. Amb la sensació de què ho aconseguiré. Segons anem entrant en el poble, comencem a veure els IronFans del GavàTriatló, com ara la Alonso's family (Olga, Laura, Arnau) o el Trainer Ivan, acompanyat de les joves promeses. Tant aquest, com en Sergi (amic d'en Manel), em diuen que estíc apunt d'agafar a la Sara (que m'havia deixat enrere en els primers 10 km), però no em vaig veure amb cor d'apretar. La veritat és que els darrers 3 km, se'm van fer pessadets. Saps que estàs a punt d'arribar, però et donen una volta pel poble per a què la gent et vegi patir. Molt maco, però, ja que els speakers de les places criden el teu nom. EMOTIU TAMBÉ!

Així doncs, en un tres i no res em planto a la catifeta final, amb la qual ensopego un parell de vegades (porto arrossegant els peus)... Estíc molt emocionat, però no em surten llagrimetes (mira tú... no em van sortir). Tot i així, durant les 12 hores i 23 minuts, vaig enrecordar-me i imaginar-me que la meva Gemmeta estava animant-me i corrents i barallant-se amb tothom per tal de fer-me fotos (T'estimo molt Gemma, tant de bó haguéssis pogut ser-hi allà)... Aixó sí: GALLINA DE PIEL... SÓC FINISHER!!!

Un cop dins, cervesseta al canto (sense alcohol, eh?). Faig abraçades a tots els companys i companyes del Gavà Triatló que han arribat o que van arribant. Sortosament, em trobo be. Cap mareig, cap vomitada, tot i que molt cansadet. No m'entra res al cos, tot i que allò era per posar-se'n tip.

POST
Em pensava que l'endemà estaria fet un nyap. Però estíc sorprès de no trobar-me tan abatut. Em vaig despertar bastant fresc (tot i haver sopat un McDonald's a les 1:30 de la nit -lo que hay que ver-). I, només a la tarda (passejant per Nuremberg), em van venir una mica d'agulletes...

Tot i que em pensava que seria la darrera vegada que faig alguna cosa així, em quedo amb la cosa de repetir i, potser, fins i tot millorar...

El final del compte enrere...

Caram!... Cóm passa el temps... Gairebé sense adonar-se'n...

Resulta que ja estíc a 26 díes de "El Gran Día"... La Challenge de Roth, s'apropa...

La veritat és que resulta molt fàcil i motivador, inscriure's a una prova d'aquestes... No obstant això, inscriure's és només una part d'aquesta bojeria. L'entrenament s'ha de portar a terme amb molta disciplina. I, la veritat, és que no puc dir que el 2012 sigui l'any perfecte per fer aquest repte. Entre lesions i no trobar-me be del tot, ha anat provocant que l'entrenament no hagi estat el més idoni... Gossaria dir que l'any passat, a aquestes alçades, estava millor que ara.

Queixes a banda, el repte segueix en l'aire i, a un mes vista, veig que encara és possible aconseguir-ho. Com sempre, la part que pitjor porto és el running. No tinc gaire marge per millorar molt. Però, miraré d'estar el millor possible per tal que la motivació per la gesta i les forces de flaquesa, facin la resta.

Prometo una crònica quan acabi...

MARNATON 2011. L'entrenament no ho és tot...

Vet aquí una nova entrada al meu blog. La ocasió ho mereixia...

Dissabte passat (8 d'octubre) vaig prendre part a la IIª MARNATON Garraf-Sitges. Una travessia de natació que comprèn uns 10 quilòmetres de distància, a completar entre la petita platja de Port Ginesta (Garraf) fins a Sitges... Vaja, una distància que causa bastant de respecte a tothom... menys a una persona...

Em feia il·lusió fer aquest repte. I més, després de fer la Marnaton de Cap de Creus (el dia per oblidar -veure entrada anterior-) Al cap d'un temps d'inscriure'm, la meva xicota (la Gemma) em diu que també s'ha apuntat... Be -l'hi vaig dir-, suposo que et posaras a entrenar una miqueta. I, a més a més, tingues en compte que el neopré per fer snorkel o surf, no és la millor opció. Segons s'apropava la data semblaba que la Gemma, advocada pel seny, va decidir no prendre'n la sortida. Però el dia anterior a la prova, va decidir fer-la.

El cas és que allà estavem, a les 8 del matí del dissabte, per tal de prendre'n la sortida. Les salutacions de rigor amb en Xavi Álvarez i en Joan Garcia 'Tusi' (del Gavà Triatló), que també van prendre la sortida...  

Jo estaba mig-nerviós i mig tranquil. Nerviós, pel que fa a la sortida de tota prova esportiva. I tranquil, perquè en aquest tipus de proves l'estrès no és tan gran com ara en d'altres triatlons, en què fer jugar els teus colzes, pot ser important. Però aquí no. Aquí és qüestió d'agafar el teu ritme i el destí et posarà al teu lloc... D'altra banda, també estaba tranquil perquè la Gemma m'havia assegurat què, si no ho veia clar, que ho deixaria estar.

Sortida: Tranquil·leta... Em va recordar la meva primera triatló (Vilanova 2007), en què deixes que surti tothom. Tard o aviat, acabaras al lloc que et pertany. Al cap de poc temps, efectivament començo a avançar gent i, ben aviat, les primeres meduses i medusetes... Sembla que toco alguna i que m'han tocat a la cara, poquet, però pica una mica... Em començo a acollonir i dic: com això sigui així tota l'estona, plego... Però no. Van ser les úniques que vaig trobar.

Al cap d'una estona, arribo a Garraf. Allà se suposa que hi era el primer avituallament (km 3). Però no el vaig trobar. Això és una cosa que hauré d'assajar. Les ones t'empenten cap a la costa i, si respires cap a la dreta, se't fa difícil veure a l'altra banda. Total, que ni el vaig veure. Vag pensar: doncs al del km 5.

En una estoneta, veig que estic a l'alçada del Coll de la Maladona, i penso: Ostis, a partir d'aquí és tot cap avall... (es clar, burro, si fossis amb la bici). Total, que vaig agafant la referència de les torres de la cimentera Uniland, que es veuen per la costa de Vallcarca. I un tiu de la piragüa, em diu que vaig molt desviat. Pensaba que la referència de les torres era bona, però l'avituallament estaba massa separat de la costa (trobo jo). Total, que quan me'n adono, HE TORNAT A PASSAR-ME L'AVITUALLAMENT!!!... COLLONS!!!... Uns 200 m, enrere... A prendre pel cul, nen... Segueixo fins al tercer avituallament...

I així va ser com vaig trobar el tercer avituallament (per mí el primer), AL KM 7 ... Insisteixo: trobo que estan massa lluny de la costa, però bueno... Errada meva per no fixar-m'hi. Menjo plàtan, Isostar, aigua, gel, plàtan, Isostar i aigua... (no sé si en aquest mateix ordre)... I vaig -a pinyó fixe- directe pel darrer avituallament (km 9), no siqui que encara el meu cos faci fallida.

Tot i així, em trobava be. Després del darrer avituallament, penso: 1 KM!!!... A tope.

Arribada: A tope?... Ostis! Que veus l'esglèsia de Sitges, però mai arriba, la fotuda... I neda, i neda... i no t'apropes... A sobre, havies de fer un volt per l'espigó abans de veure la Platja de la Fragata. Se'm va fer etern, aquest darrer quilòmetre... A sobre, en forçar una mica, l'espatlla esquerra em feia una mica de mal... Però, finalment, agafant una onada a mode de surfeig, arribo a les 2 hores, 38 minuts, 35 segons (posició 43). Trobo que no està malament, pensant que el meu repte era baixar de les 3 hores...

Allà em trobo amb en Xavi Alvarez, que es veu que ho havia deixat per marejos. Al cap d'una estona, arriba en Tusi... Felicitats, també!

Passa el temps i començo a preocupar-me per la meva Gemma. No és per manca de confiança però, donades les circumstàncies, donava gairebé per fet que abandonaria. El cas és que vam començar a preguntar i ens van confirmar que la Gemma “estaba en el barco”. La interpretació que ens van donar era que havia abandonat. Jo em vaig quedar més tranquil. Però, el cert és que, a l'espera de que arribi la darrera participant, ens adonem que... SORPRESA!!!... ÉS LA GEMMA!!!... Es veu que va ser un malentès, perquè estaba al vaixell, però estaba menjant... Blanc per la sorpresa, vaig a rebre-la a la sortida. Tothom s'afegeix a fer-li una ovació... I ella, en comptes d'estar exhàusta, estaba radiant... somrient com una estrella de Holibús... MARE MEVA!!!... Quin mèrit!!!... Sense entrenar ni res, es fica 10 km de mar enbravida (a sobre això) i sense un neopré en condicions...

Gemma... Gemmeta... Ets la millor... Ets la demostració de què hi ha alguna cosa més, a banda de l'entrenament, que és el coratge (o la cabezonería) i les ganes de fer les coses...

T'estimo molt, maca!

CRÒNICA PER OBLIDAR... D'UN DIA MEMORABLE...

Dia: 3 de setembre de 2011

Repte: Marnatón de Cap de Creus (6.500 m de natació) + Triatló Olímpica de Banyoles

Be... Primer de tot, us diré que portava varis dies una mica neguitós, davant la jornada que se'm presentava el dia 3 de setembre. M'havia inscrit a la Marnatón de Cap de Creus (6,5 km) i, també, a la Triatló Olímpica de Banyoles. Prometia ser un dia memorable, i ho va ser... tot i que no com jo m'esperava...

Marnatón Cap de Creus (6,5 km de natació).

Vaig arribar divendres a Cadaqués. Preciós poble, per cert, en què es respira un clima purament mediterrani... rollo “Chunai, chunai” (com dic jo), en memòria dels anuncis d'aquests d'estiu, de no sé quina cervesseta.

Ambient molt maco en el briefing d'una prova que, en només 4 anys, ha assolit una enorme popularitat. Agafo el meu casquet i xip amb molt de respecte (això d'estar en el grup “elit” dona una mica de canguelo). Allà em trobo amb en JJ i amb un amic (en Francis Marín) a qui feia moooolt de temps que no veia, i que, a més, va ser membre del Gavà Triatló en els seus inicis.

Sense entrar en detalls, m'hi fico a l'aigua amb tot posat (neopré, xip, etc...). L'ambient és total. L'indret (Cala Jugadora) és fantàstic. Vaig fent-me una mica de lloc entre el munt de casquets que hi ha a l'aigua (allò sembla una reserva de la biosfera... ple de pingüins amb casquets de natació). Al cap d'una estona em disposo a comprovar si porto ben posat el xip i... primera sorpresa del dia: HE PERDUT EL XIP! No sé cóm però, sense adonar-me'n, la birria de portaxips de belcro que et donen se m'ha perdut. Faig un absurd intent de trobar-ho, però res.

Total... que, després de diversos intents de sortida, com si algu hagués dit “Jumanji”, allà comencen a nedar uns 600 ànecs envoltats per un riu de kaiaks que van marcant la traçada correcta (molt be aquest detall)... Jo intento no m'agoviar-me i agafar un ritme que pugui mantenir. Al cap d'una estona, cadascú agafa el seu ritme. Jo intento no parar i, tan concentrat estava, que em vaig saltar el primer avituallament (una barqueta). El primer que vaig trobar, era el segon: troçet de plàtan, beguda isotònia... i a seguir nadant... En el darrer avituallament, tres quarts del mateix. Però ja demano una cervesseta, unes patatetes i unes olives... I EM DIUEN QUE NO TENEN!!!... Jo ho flipo... ;-) Almenys ens diuen que només queden 2 km. Sembla poc, tenint en compte el tute que portes. Però s'han de fer.

A la part final ja afrontes l'entrada a la preciosa bahia de Cadaqués. El problema és que has d'anar fent un slalom entre els vaixellets i iots que hi ha. No es veu l'arribada fins que no et queden 200 metres (això, potser, s'ho haurien de fer mirar). Sort d'una kaiakista enrotllada que em va guiar (a aquestes alçades de la travessia, et trobes sol).

L'arribada és molt gratificant. Tothom és rebut com un heroi i felicitat personalment per l'organització. Felicitats a l'organització. Llàstima que, sense xip, no tinc ni idea de quin temps he fet i, degut a l'esforç, no penso en preguntar quina posició tinc o mirar els dorsals del meu voltant (eso va a ser del riego). No obstant, calculo que deu estar al voltant de 1 hora, 50 minuts.

Experiència molt bona, repetible i recomanable. A més, amb la sensació de no haver acabat reventat. Només amb el mal gust de no aparèixer en el llistat de resultats...

Triatló Olímpica de Banyoles

Amb relativa calma, però amb el temps justet, agafo els bàrtulos i... cap a Banyoles!... 

Encantat de trobar-me amb la gent del GavàTriatló i fer els primers comentaris del dia, m'havia promès de prendre'm la triatló amb calma, per intentar gaudir. De fet, en el petit escalfament de natació ja notava els braços una mica pesats (què collons escalfo, si porto 6.500 metres de nedant?). A sobre, les previsions eren de pluja que, finalment (per sort), no es van acomplir.

La sortida és una mica caòtica (com acostuma a passar en les triatlons amb llac), però tot i així, no perdo el meu ritme habitual. En qualsevol cas, els darrers 500 metres se'm fan una mica llargs. Vaig fer uns 25 minuts i pico.

Faig la transició amb relativa calma, i afronto els primers kilòmetres del tram de bici. De seguida me n'adono que el cos no vol respondre i les primeres rampetes se'm fan dures. En un principi, la gent em passa sense poder fer res més que saludar. Entre ells l'Oscar i no se quí més (eso va a ser del riego)... A sobre, l'Oscar, el mú gracioso, em diu “...¿y para eso quieres una bici nueva?...”. Semblava vaticinar el què se'm venia a sobre... la crònica d'una mort anunciada...

Al cap d'una estona i amb la tranquil·litat que em proporcionava la seguretat d'un bon grupet (just el què esperava fer), s'apropa la desgràcia: un tiu intenta passar per un espai que només ell va veure entre mi menda i la barana quitamiedos... Resultat: enganxada de bicis amb tonya inclosa. La tonya se la va portar l'Albert (del Tri-Team Pirineu, de Girona) i jo, per sort, no vaig arribar a caure. Primer de tot, em preocupo per l'estat de l'Albert, que es porta unes bones magulladures i blaus diversos, però sembla que està be. L'enganxada, però, havia estat tal que el meu peu es va enganxar a la roda, radis i... TRENCADA DE QUADRE I RODA!!! Mare meva... l'Argon 18, Gallium Pro, a prendre pel cul... prop de 3.000 € invertits i, en deu dies, fets un nyap.

Total... que a esperar el cotxe escombra i veient passar tota la gent... “Tot be?”... “Siii, siii... tot be”. A l'Albert se l'emporta l'ambulància perquè s'havia marejat una mica (espero que no sigui res greu). En el camí de tornada, el cotxe escombra acaba ple de gom a gom: 5 bicis i 4 tius, per motius diversos. Deixo la bici al boxes i... què vols que et digui?: jo no em quedo sense la meva samarreta. Així que m'hi fico a la cursa i faig els darrers 50 metres, més fresc que una rosa... El fort és que ara me'n adono que hi surto a la classificació... Caram! Una prova que acabo (Marnaton) i no aparec enlloc... i una altra prova, que no acabo (triatló), i aparec al llistat (ironies de la vida)...

En fi... que tenia unes ganes d'arribar a casaaaa... Del millor de la jornada, em quedo amb el companyerisme del GavàTriatló (quina gentada), del bon rotllo que es respira en aquest esport, del coratge de la Montse López (increïble) i... i del xoriçet que van donar a la bossa (ta güenísimo).

Espero que la propera crònica sigui més agradable.

CHALLENGE ROTH 2012... Comença el compte enrere...

Feia mesos que no inseria cap entrada, però el què vaig fer ahir s'ho mereix...
Sí... Ahir ho vaig fer... Vaig fer la inscripció a la Challenge de Roth 2012...

Comença el compte enrere... 354 dies, 19 hores, 24 minuts...

BTT Open Natura - El Vendrell (6 de març de 2011)

Després d'una bona pallissa el dia anterior pel Congost de Mont Rebei, em disposava a una altra jornada de BTT. Aquest cop, uns 41 km, pels voltants del Vendrell, en la primera del conjunt de proves que organitza el club Open Natura.
Havia quedat amb l'Antoni, que s'havia proposat quedar entre els 50 primers. Jo, també ho intentaria, però el carregat de les meves cametes no pensaven igual que jo...
Això sí... vaig sortir en el grup de sortida, pocs metres pel darrere del cotxe de control... Osti, tú... ¡Quin estrés!... La gent va superendollada des del principi. Costa de seguir el cap del pelotó... ¡Punyeta!... ¡La gent està superforta!...
Total, que jo em vaig mantenir entre els primers 50 (calculo)... Ofegat, però aguantant... aguantant... aguantant... fins que vaig deixar d'aguantar... Al kilòmetre 20 (segons el meu conta), començo a petar i notar que les cames ja no fan ni puto cas a les instruccions que enviaven les meves neurones, plenes d'una inconscient voluntat de seguir pedalant fort.. Total, que aquí la gent començà a avançar-me... Els ànims comencen a abaixar. El Congost s'estava cobrant la seva carnassa...
Total... que els restants 20 kilòmetres es van fer una mica pessats. A aquest fet s'afegeix el fet de què el recorregut (sense ser dur), es fa molt trencacames. No hi havien pas pujades llarges, sinó tot un seguit de corriols traïdors que pujaven i baixaven. Com sabeu, el fet de no conèixer el recorregut, fa molt... i costa de dosificar... I a sobre, segons sembla, hi havien domingueros graciosillos que es dedicaven a eliminar els senyals dels recorreguts, de manera que si un no anava molt atent, era molt fàcil agafar un altre camí.
Tot plegat fa que et prenguis els darrers kilòmetres d'una altra manera i, si be no m'havia parat al primer avituallament, el segon no se'm va escapar...
Finalment, vaig quedar el 110, amb un temps oficial de 2:31... Si veiem que hi varen participar uns 500 (en la distància llarga), tampoc està tan malament.
Em quedo amb la sensació de què, si no hi hagués fet la ruta del dia anterior, hauria fet millor temps...
Un altre cop serà...