dissabte, 14 de juliol del 2012

Finisher Challenge Roth 2012 (8 juliol)

A la saca!... La ocasió ho mereixia... Torno a revifar el meu blog amb la meva darrera gesta personal esportiva. Tot un repte que, fa no gaire, ho veia com a cosa de bojos... Però, ho he aconseguit!!! Sóc Finisher!!!

Haig de dir que, fa cosa d'un parell de mesos, ni tan sols em veia amb l'entrenament adient per aquesta gesta. De fet, només pensava en anar-hi, fer la meva cursa de natació y bicicleta, i pensava retirar-me a la marató... Però, sortosament, no va estar així.

Sense entrar en els detalls previs a la cursa (arribada alberg, check-in, sensacions de nervis, etcètera), per no avorrir-vos, vaig al grà...

SWIM (3.800 m)
Sortim en el darrer torn, sobre les 7:45 h. Els nervis queden enrere només escoltar el tret de sortida. Miro de col·locar-me al costat de la sortida perquè aquest és el meu medi (si puc guanyar una mica de temps, serà en aquesta disciplina). Surto relativament tranquil i aguanto el ritme del cap de torn, però només una estona (tampoc vull petar abans d'hora). Alguns del meu torn em passen, però jo vaig a la meva. En uns cinc o deu minuts, sorprenentment, ja vaig passant gent de l'anterior torn (casquets blaus) i, mica en mica, començo a veure (i avançar) casquets de tots colors... Això mola, tú!!!... Veig que, sense esforçar-me gaire, vaig avançant gent. I això motiva.

El circuit no tè pèrdua... Un parell de rectes i poca cosa més. Cada cert temps, has de fer de jugador de waterpolo per sortejar els grups dels anteriors torns. De vegades, fins i tot, és complicat d'avançar-los. En el tram final, en intentar avançar gent, topo amb una de les barques i un piragüista m'empenta amb el seu rem a l'estil: "Quita bicho!!!". Aixeco el cap i corregeixo la meva ruta cap als 200 metres finals... Quan surto, veig i escolto els IronFans del Gavà Triatló, tot i què no sé exàctament quí (suposo que en aquest moment, parafrasejant l'amic Punset: las neuronas están fritassss!!).

Agafo la meva bossa i cap a la carpa de la transició. M'ho prenc amb relativa calma (però sense pausa) i vaig a buscar el meu Rocinante...

BIKE (180 km)
Tot en el seu lloc, començo els 180 km d'una ruta superguapa. El paisatge recorda una mica algunes zones de la Cerdanya i de les Terres de Remences.

Quan entres en un poble, la gent anima (cervesseta en mà) des dels seus "tenderetes" muntats al llarg de tota la carretera per on passen els ciclistes. En una estoneta em passen el Rafa Cabestany i en Dani Royo. Aquests van a la seva i jo vaig a la meva (xino-xano). En uns 30 o 40 km (crec), veig a en Joaquim Gil, que havia reventat una coberta. Paro per ajudar-ho, però jo només tenia càmeres... Ostis, quin greu em sap... Quim! els meus aplaudiments per la paciència en voler acabar, tot i la pèrdua de temps per la reparació.

En uns quilòmetres més veig que estem arribant a Greding, on comença la pujada més llarga (màxim 1.500 metres). Aquí comença "lo guapo"... Un munt de gent animant tothom que passa... La sensació "Tour" és total.

Tot i així, la part més animada encara estava per venir. Pujo el port sense matar-me (no és gaire dur) i comença una bona estona de plans on conec diversos espanyols i catalans. Un tal Pau, de Girona, havia sortit d'una leucèmia feia uns mesos... Chapeau, Pau!

En una estoneta, una bona baixada d'aquelles que un aprofita per treure'n rendiment al perfil de les rodes... Avanço uns quants i m'ho passo pipa... Després de passar uns quants pobles, vindria la part més emocionant de tot plegat: a l'alçada d'Hilpoltstein (Solarer Berg) ve una petita pujada plena de gent que pràcticament t'engoleix. Seriosament: la sensació és com estar guanyant l'etapa reina del Tour de França... La gent et fa la ona i anima a TOTS-I-CADASCÚ-DELS-CORREDORS... Hom no pot deixar somriure durant tota la pujada. No hi ha cansament, no hi ha dolor, només satisfacció...

En la meva opinió, és més emotiu que la mateixa arribada. En una estoneta, la gent comença a quedar enrere i tornem a la "normalitat" (si se li pot dir així).

En uns quilòmetres començo la segona volta i noto una mica de fatiga a les cames. Serà que haig de pixar?... Doncs sí, pixo i torno a trobar-me be... En això que l'Albert em passa just quan estava pixant... En una estona l'agafo i marxo... En uns quilòmetres, m'agafa i marxa... Estem fent la goma una bona estona, fins que, al voltant del quilòmetre 160, se m'escapa i deixo de veure'l... Vaig camí cap a Roth, per enfrontar-me a la part més dura (per mí, almenys).


RUN (42,2 km)
Arribes i deixes la bici (ells te la porten al seu lloc). Em porten la meva bossa de run i em disposo a canviar-me en poc temps (pel què sóc jo). Veig que les voluntàries ajuden a la gent fins i tot a treure's els mitjons. Jope! A mí cap teutona em va ajudar!!! Només vaig aconseguir que em posin protector solar.

Apunt de sortir, veig a la Rosa i a la Sara. Quan em disposo a sortir, a la Rosa ja ni la veig. Així que sortim junts la Sara i jo. Trote cochinero. Sembla que la cosa va be (clar, és fàcil dir-ho ara). El meu ritme sembla un xic més alt que el de la Sara, cosa que em dona temps a parar, pixar una altra vegada, tornar a agafar-la i deixar-la enrera. Tot i així, passats uns quilòmetres veig com és ella la què em passa. Em pregunta si em trobo be. Jo l'hi dic que sí, però que no gosso d'anar més ràpid del compte. Al cap i a la fí, és le meva primera marató, i no tenia cap tipus de referència (ni rellotges Polar, ni Garmins, ni òsties d'aquestes)...

Els primers 10 km, al llarg del canal, passen be... Entrem en una petita població, molt xula i animada. Al cap d'una estona (ja sortint del poble), em creuo amb en Pedro Juarez que, en el seu febril companyerisme, s'empenya en donar-me una abraçada en mig de tothom, cosa que provoca un aplaudiment entre els què ens envolten i animen... Al poc, em creuo amb en Ciaran, en Carles Alonso, en Manel, l'Alfons, en Toledanakis... i em disposo a afrontar l'equador de la prova, desfent els primers 10 km de la marató... A partir dels 21 km, la cosa comença a fer-se pessadeta. La meva panxa no està del tot be i vaig fent rots cada X temps. Si bec aigua, no sacia la meva set i, a sobre, em dona flat... Menjo síndria perquè em dona la sensació de que no m'entren ni els gels (potser ho hauria d'haver provat). El cas és que, entre el km 22 i el 28 ho vaig passar una mica malament... fins que vaig veure un mòdul WC... Allà vaig posar-me a fer les meves necessitats, no sense recordar l'anècdota que va comentar l'speaker del briefing en espanyol, de que van trobar un tio dormit a mig del camí... Doncs jo estava allà, cagant, i juro que estava a punt de caure dormit. Vaig imaginar-me que em trobaven allà adormit amb el mono baixat (quin panorama!). Així que vaig reprendre la marxa i em vaig concentrar en no parar d'aquí fins el final (tret les caminadetes dels avituallaments).

I així va ser: total, són 10 km de res... El que ve a ser una sortideta pel Canal Olímpic de Castelldefels, fins a la plaça de la Vela de Gavà, i tornar. Fins i tot vaig imaginar-me que feia aquest camí. En aquestes alçades ja m'havien passat en Carles Pérez i el gran Paco. Gràcies Carles, pels crits d'ànim...

Total, que hom ja s'enfronta a la part final amb una altra cara. Amb la sensació de què ho aconseguiré. Segons anem entrant en el poble, comencem a veure els IronFans del GavàTriatló, com ara la Alonso's family (Olga, Laura, Arnau) o el Trainer Ivan, acompanyat de les joves promeses. Tant aquest, com en Sergi (amic d'en Manel), em diuen que estíc apunt d'agafar a la Sara (que m'havia deixat enrere en els primers 10 km), però no em vaig veure amb cor d'apretar. La veritat és que els darrers 3 km, se'm van fer pessadets. Saps que estàs a punt d'arribar, però et donen una volta pel poble per a què la gent et vegi patir. Molt maco, però, ja que els speakers de les places criden el teu nom. EMOTIU TAMBÉ!

Així doncs, en un tres i no res em planto a la catifeta final, amb la qual ensopego un parell de vegades (porto arrossegant els peus)... Estíc molt emocionat, però no em surten llagrimetes (mira tú... no em van sortir). Tot i així, durant les 12 hores i 23 minuts, vaig enrecordar-me i imaginar-me que la meva Gemmeta estava animant-me i corrents i barallant-se amb tothom per tal de fer-me fotos (T'estimo molt Gemma, tant de bó haguéssis pogut ser-hi allà)... Aixó sí: GALLINA DE PIEL... SÓC FINISHER!!!

Un cop dins, cervesseta al canto (sense alcohol, eh?). Faig abraçades a tots els companys i companyes del Gavà Triatló que han arribat o que van arribant. Sortosament, em trobo be. Cap mareig, cap vomitada, tot i que molt cansadet. No m'entra res al cos, tot i que allò era per posar-se'n tip.

POST
Em pensava que l'endemà estaria fet un nyap. Però estíc sorprès de no trobar-me tan abatut. Em vaig despertar bastant fresc (tot i haver sopat un McDonald's a les 1:30 de la nit -lo que hay que ver-). I, només a la tarda (passejant per Nuremberg), em van venir una mica d'agulletes...

Tot i que em pensava que seria la darrera vegada que faig alguna cosa així, em quedo amb la cosa de repetir i, potser, fins i tot millorar...

dilluns, 11 de juny del 2012

El final del compte enrere...

Caram!... Cóm passa el temps... Gairebé sense adonar-se'n...

Resulta que ja estíc a 26 díes de "El Gran Día"... La Challenge de Roth, s'apropa...

La veritat és que resulta molt fàcil i motivador, inscriure's a una prova d'aquestes... No obstant això, inscriure's és només una part d'aquesta bojeria. L'entrenament s'ha de portar a terme amb molta disciplina. I, la veritat, és que no puc dir que el 2012 sigui l'any perfecte per fer aquest repte. Entre lesions i no trobar-me be del tot, ha anat provocant que l'entrenament no hagi estat el més idoni... Gossaria dir que l'any passat, a aquestes alçades, estava millor que ara.

Queixes a banda, el repte segueix en l'aire i, a un mes vista, veig que encara és possible aconseguir-ho. Com sempre, la part que pitjor porto és el running. No tinc gaire marge per millorar molt. Però, miraré d'estar el millor possible per tal que la motivació per la gesta i les forces de flaquesa, facin la resta.

Prometo una crònica quan acabi...