divendres, 11 de març de 2011

BTT Open Natura - El Vendrell (6 de març de 2011)

Després d'una bona pallissa el dia anterior pel Congost de Mont Rebei, em disposava a una altra jornada de BTT. Aquest cop, uns 41 km, pels voltants del Vendrell, en la primera del conjunt de proves que organitza el club Open Natura.
Havia quedat amb l'Antoni, que s'havia proposat quedar entre els 50 primers. Jo, també ho intentaria, però el carregat de les meves cametes no pensaven igual que jo...
Això sí... vaig sortir en el grup de sortida, pocs metres pel darrere del cotxe de control... Osti, tú... ¡Quin estrés!... La gent va superendollada des del principi. Costa de seguir el cap del pelotó... ¡Punyeta!... ¡La gent està superforta!...
Total, que jo em vaig mantenir entre els primers 50 (calculo)... Ofegat, però aguantant... aguantant... aguantant... fins que vaig deixar d'aguantar... Al kilòmetre 20 (segons el meu conta), començo a petar i notar que les cames ja no fan ni puto cas a les instruccions que enviaven les meves neurones, plenes d'una inconscient voluntat de seguir pedalant fort.. Total, que aquí la gent començà a avançar-me... Els ànims comencen a abaixar. El Congost s'estava cobrant la seva carnassa...
Total... que els restants 20 kilòmetres es van fer una mica pessats. A aquest fet s'afegeix el fet de què el recorregut (sense ser dur), es fa molt trencacames. No hi havien pas pujades llarges, sinó tot un seguit de corriols traïdors que pujaven i baixaven. Com sabeu, el fet de no conèixer el recorregut, fa molt... i costa de dosificar... I a sobre, segons sembla, hi havien domingueros graciosillos que es dedicaven a eliminar els senyals dels recorreguts, de manera que si un no anava molt atent, era molt fàcil agafar un altre camí.
Tot plegat fa que et prenguis els darrers kilòmetres d'una altra manera i, si be no m'havia parat al primer avituallament, el segon no se'm va escapar...
Finalment, vaig quedar el 110, amb un temps oficial de 2:31... Si veiem que hi varen participar uns 500 (en la distància llarga), tampoc està tan malament.
Em quedo amb la sensació de què, si no hi hagués fet la ruta del dia anterior, hauria fet millor temps...
Un altre cop serà...

Sortida BTT al Congost de Mont Rebei (4 de març de 2011)

Bon dia per fer una de les rutes que tenia en ment des de feia mooolt de temps. La matinada no es fa tan dura quan tens en ment tot un dia per endavant per gaudir... i també patir de valent...

Havíem quedat l'Andreu, els Jordi's (Serret i Montferrer) i en Ramón... També havia de venir en Xavi, però circumstàncies alienes a la seva voluntat l'hi van impedir venir.

Així, quedem a les 6:15, muntem els nostres celerífers a la baca del peasocarro de'n Jordi Serret, i anem a l'Estació a esperar a la resta (en Jordi Montferrer venia de Vilanova). Un cop tots junts, sortim direcció Àger.

Ens plantem a Àger en un parell d'hores i mitja. De manera que, després de desmuntar les bicis i de fer un cafetó, a les 9:35 (aproximadament), ja estem fotent-li canya als pedals.


Fa un dia esplèndid. Amb frescot, però esplèndid.


Mapa en mà (prèviament instal·lada al "visor" de la meva Spezi), comencem la primera part de pujada. Uns 15 ó 20 kilòmetres de pujadeta. Es fa pesadet perquè està tot asfaltat, però la veritat és que es feien suaus i ràpids. Durant la pujada es poden veure els primers parapents que baixen (una zona molt adient per aquesta bonica activitat). Aquí teniu un moment de la pujada:

video

En una bona estona, arribem al punt més alt de la ruta: El Coll d'Ares, al ben mig del Serrat del Boixeguer (1.510,9 m).


Comença la baixada... Però això no vol dir que sigui el millor. El “frescot” s'havia convertit en “un fred de collons”. La cara nord de la muntanya amagava la neu que havia caigut en els darrers dies. Mentre baixem, la manca d'oxigen en els nostres cervells i la manca de reg sanguini als nostres dits, ens fan dubtar de si encara els tenim enganxats a les mans o als peus. Aquí teniu una petita prova:


Quan estem a l'alçada d'Alsamora, la cosa ja està més acceptable i el Astre Rei, ens fa adonar-nos què encara tenim els nostres ditets sencers.

Arribem ara a la part més espectacular de la ruta. El Congost de Mont Rebei. Les imatges parlen per sí soles:


A mig Congost fem una paradeta per reposar forces. El lloc és inoblidable i dígne per quedar-se allà una bona estona pensant... Però la vida és dura i la realitat és una altra. De fet, la veritat és què encara quedava el pitjor. Mica en mica el terreny deixa de ser ciclable i ens veiem obligats a arrossegar les nostres “senyoretes”. Després d'una bona estona de carregar amb les nostres màquines, i una altra bona estona de pujada molt forta, arribem a Mas de Carlets, on ens espera una refrescant font (crec no hi ha cap més en tot el camí). Aquesta foto és 'pa la portada del disco':


Des d'allà, la imatge que ens deixa el Congost canvia, però conservant la seva majestuositat:


I mentre l'Andreu canvia la roda de'n Monti (per punxada), d'altres fan el tontu...


Encara queda, però alguna que d'altra pujadeta (i trial·leres guapes també). Aquí veiem a l'Andreu en plena acció. Una mica abans de tornar a néixer:

...i aquí, després de néixer...


A l'alçada de la Mare de Déu de la Pertusa, gairebé donem per finalitzada la part més dura de la ruta. Ara toca baixar fins a Àger (que no és poc), passant per Corçà i Agulló (uns 10 ó 15 kms més). Els desnivells, però ja són negatius... Aquí teniu un moment d'esbarjo...

video

Be doncs... una bona jornada de bici (inoblidable diria jo)... Sortien uns 52 kilòmetres (crec)... Però, tant se val... Són unes 6 hores i mitja i es fan durs...
I jo, que l'endemà tenia prova de BTT al Vendrell... M'esperaven uns altres 41 km... Vaja... Un cap de setmana de tute b-t-tero...