diumenge, 4 de setembre de 2011

CRÒNICA PER OBLIDAR... D'UN DIA MEMORABLE...


Dia: 3 de setembre de 2011
Repte: Marnatón de Cap de Creus (6.500 m de natació) + Triatló Olímpica de Banyoles

Be... Primer de tot, us diré que portava varis dies una mica neguitós, davant la jornada que se'm presentava el dia 3 de setembre. M'havia inscrit a la Marnatón de Cap de Creus (6,5 km) i, també, a la Triatló Olímpica de Banyoles. Prometia ser un dia memorable, i ho va ser... tot i que no com jo m'esperava...

Marnatón Cap de Creus (6,5 km de natació).
Vaig arribar divendres a Cadaqués. Preciós poble, per cert, en què es respira un clima purament mediterrani... rollo “Chunai, chunai” (com dic jo), en memòria dels anuncis d'aquests d'estiu, de no sé quina cervesseta.

Ambient molt maco en el briefing d'una prova que, en només 4 anys, ha assolit una enorme popularitat. Agafo el meu casquet i xip amb molt de respecte (això d'estar en el grup “elit” dona una mica de canguelo). Allà em trobo amb en JJ i amb un amic (en Francis Marín) a qui feia moooolt de temps que no veia, i que, a més, va ser membre del Gavà Triatló en els seus inicis.

Sense entrar en detalls, m'hi fico a l'aigua amb tot posat (neopré, xip, etc...). L'ambient és total. L'indret (Cala Jugadora) és fantàstic. Vaig fent-me una mica de lloc entre el munt de casquets que hi ha a l'aigua (allò sembla una reserva de la biosfera... ple de pingüins amb casquets de natació). Al cap d'una estona em disposo a comprovar si porto ben posat el xip i... primera sorpresa del dia: HE PERDUT EL XIP! No sé cóm però, sense adonar-me'n, la birria de portaxips de belcro que et donen se m'ha perdut. Faig un absurd intent de trobar-ho, però res.

Total... que, després de diversos intents de sortida, com si algu hagués dit “Jumanji”, allà comencen a nedar uns 600 ànecs envoltats per un riu de kaiaks que van marcant la traçada correcta (molt be aquest detall)... Jo intento no m'agoviar-me i agafar un ritme que pugui mantenir. Al cap d'una estona, cadascú agafa el seu ritme. Jo intento no parar i, tan concentrat estava, que em vaig saltar el primer avituallament (una barqueta). El primer que vaig trobar, era el segon: troçet de plàtan, beguda isotònia... i a seguir nadant... En el darrer avituallament, tres quarts del mateix. Però ja demano una cervesseta, unes patatetes i unes olives... I EM DIUEN QUE NO TENEN!!!... Jo ho flipo... ;-) Almenys ens diuen que només queden 2 km. Sembla poc, tenint en compte el tute que portes. Però s'han de fer.

A la part final ja afrontes l'entrada a la preciosa bahia de Cadaqués. El problema és que has d'anar fent un slalom entre els vaixellets i iots que hi ha. No es veu l'arribada fins que no et queden 200 metres (això, potser, s'ho haurien de fer mirar). Sort d'una kaiakista enrotllada que em va guiar (a aquestes alçades de la travessia, et trobes sol).

L'arribada és molt gratificant. Tothom és rebut com un heroi i felicitat personalment per l'organització. Felicitats a l'organització. Llàstima que, sense xip, no tinc ni idea de quin temps he fet i, degut a l'esforç, no penso en preguntar quina posició tinc o mirar els dorsals del meu voltant (eso va a ser del riego). No obstant, calculo que deu estar al voltant de 1 hora, 50 minuts.

Experiència molt bona, repetible i recomanable. A més, amb la sensació de no haver acabat reventat. Només amb el mal gust de no aparèixer en el llistat de resultats...

Triatló Olímpica de Banyoles
Amb relativa calma, però amb el temps justet, agafo els bàrtulos i... cap a Banyoles!... 

Encantat de trobar-me amb la gent del GavàTriatló i fer els primers comentaris del dia, m'havia promès de prendre'm la triatló amb calma, per intentar gaudir. De fet, en el petit escalfament de natació ja notava els braços una mica pesats (què collons escalfo, si porto 6.500 metres de nedant?). A sobre, les previsions eren de pluja que, finalment (per sort), no es van acomplir.

La sortida és una mica caòtica (com acostuma a passar en les triatlons amb llac), però tot i així, no perdo el meu ritme habitual. En qualsevol cas, els darrers 500 metres se'm fan una mica llargs. Vaig fer uns 25 minuts i pico.

Faig la transició amb relativa calma, i afronto els primers kilòmetres del tram de bici. De seguida me n'adono que el cos no vol respondre i les primeres rampetes se'm fan dures. En un principi, la gent em passa sense poder fer res més que saludar. Entre ells l'Oscar i no se quí més (eso va a ser del riego)... A sobre, l'Oscar, el mú gracioso, em diu “...¿y para eso quieres una bici nueva?...”. Semblava vaticinar el què se'm venia a sobre... la crònica d'una mort anunciada...

Al cap d'una estona i amb la tranquil·litat que em proporcionava la seguretat d'un bon grupet (just el què esperava fer), s'apropa la desgràcia: un tiu intenta passar per un espai que només ell va veure entre mi menda i la barana quitamiedos... Resultat: enganxada de bicis amb tonya inclosa. La tonya se la va portar l'Albert (del Tri-Team Pirineu, de Girona) i jo, per sort, no vaig arribar a caure. Primer de tot, em preocupo per l'estat de l'Albert, que es porta unes bones magulladures i blaus diversos, però sembla que està be. L'enganxada, però, havia estat tal que el meu peu es va enganxar a la roda, radis i... TRENCADA DE QUADRE I RODA!!! Mare meva... l'Argon 18, Gallium Pro, a prendre pel cul... prop de 3.000 € invertits i, en deu dies, fets un nyap.

Total... que a esperar el cotxe escombra i veient passar tota la gent... “Tot be?”... “Siii, siii... tot be”. A l'Albert se l'emporta l'ambulància perquè s'havia marejat una mica (espero que no sigui res greu). En el camí de tornada, el cotxe escombra acaba ple de gom a gom: 5 bicis i 4 tius, per motius diversos. Deixo la bici al boxes i... què vols que et digui?: jo no em quedo sense la meva samarreta. Així que m'hi fico a la cursa i faig els darrers 50 metres, més fresc que una rosa... El fort és que ara me'n adono que hi surto a la classificació... Caram! Una prova que acabo (Marnaton) i no aparec enlloc... i una altra prova, que no acabo (triatló), i aparec al llistat (ironies de la vida)...

En fi... que tenia unes ganes d'arribar a casaaaa... Del millor de la jornada, em quedo amb el companyerisme del GavàTriatló (quina gentada), del bon rotllo que es respira en aquest esport, del coratge de la Montse López (increïble) i... i del xoriçet que van donar a la bossa (ta güenísimo).

Espero que la propera crònica sigui més agradable.