MARNATON 2011. L'entrenament no ho és tot...

Vet aquí una nova entrada al meu blog. La ocasió ho mereixia...

Dissabte passat (8 d'octubre) vaig prendre part a la IIª MARNATON Garraf-Sitges. Una travessia de natació que comprèn uns 10 quilòmetres de distància, a completar entre la petita platja de Port Ginesta (Garraf) fins a Sitges... Vaja, una distància que causa bastant de respecte a tothom... menys a una persona...

Em feia il·lusió fer aquest repte. I més, després de fer la Marnaton de Cap de Creus (el dia per oblidar -veure entrada anterior-) Al cap d'un temps d'inscriure'm, la meva xicota (la Gemma) em diu que també s'ha apuntat... Be -l'hi vaig dir-, suposo que et posaras a entrenar una miqueta. I, a més a més, tingues en compte que el neopré per fer snorkel o surf, no és la millor opció. Segons s'apropava la data semblaba que la Gemma, advocada pel seny, va decidir no prendre'n la sortida. Però el dia anterior a la prova, va decidir fer-la.

El cas és que allà estavem, a les 8 del matí del dissabte, per tal de prendre'n la sortida. Les salutacions de rigor amb en Xavi Álvarez i en Joan Garcia 'Tusi' (del Gavà Triatló), que també van prendre la sortida...  

Jo estaba mig-nerviós i mig tranquil. Nerviós, pel que fa a la sortida de tota prova esportiva. I tranquil, perquè en aquest tipus de proves l'estrès no és tan gran com ara en d'altres triatlons, en què fer jugar els teus colzes, pot ser important. Però aquí no. Aquí és qüestió d'agafar el teu ritme i el destí et posarà al teu lloc... D'altra banda, també estaba tranquil perquè la Gemma m'havia assegurat què, si no ho veia clar, que ho deixaria estar.

Sortida: Tranquil·leta... Em va recordar la meva primera triatló (Vilanova 2007), en què deixes que surti tothom. Tard o aviat, acabaras al lloc que et pertany. Al cap de poc temps, efectivament començo a avançar gent i, ben aviat, les primeres meduses i medusetes... Sembla que toco alguna i que m'han tocat a la cara, poquet, però pica una mica... Em començo a acollonir i dic: com això sigui així tota l'estona, plego... Però no. Van ser les úniques que vaig trobar.

Al cap d'una estona, arribo a Garraf. Allà se suposa que hi era el primer avituallament (km 3). Però no el vaig trobar. Això és una cosa que hauré d'assajar. Les ones t'empenten cap a la costa i, si respires cap a la dreta, se't fa difícil veure a l'altra banda. Total, que ni el vaig veure. Vag pensar: doncs al del km 5.

En una estoneta, veig que estic a l'alçada del Coll de la Maladona, i penso: Ostis, a partir d'aquí és tot cap avall... (es clar, burro, si fossis amb la bici). Total, que vaig agafant la referència de les torres de la cimentera Uniland, que es veuen per la costa de Vallcarca. I un tiu de la piragüa, em diu que vaig molt desviat. Pensaba que la referència de les torres era bona, però l'avituallament estaba massa separat de la costa (trobo jo). Total, que quan me'n adono, HE TORNAT A PASSAR-ME L'AVITUALLAMENT!!!... COLLONS!!!... Uns 200 m, enrere... A prendre pel cul, nen... Segueixo fins al tercer avituallament...

I així va ser com vaig trobar el tercer avituallament (per mí el primer), AL KM 7 ... Insisteixo: trobo que estan massa lluny de la costa, però bueno... Errada meva per no fixar-m'hi. Menjo plàtan, Isostar, aigua, gel, plàtan, Isostar i aigua... (no sé si en aquest mateix ordre)... I vaig -a pinyó fixe- directe pel darrer avituallament (km 9), no siqui que encara el meu cos faci fallida.

Tot i així, em trobava be. Després del darrer avituallament, penso: 1 KM!!!... A tope.

Arribada: A tope?... Ostis! Que veus l'esglèsia de Sitges, però mai arriba, la fotuda... I neda, i neda... i no t'apropes... A sobre, havies de fer un volt per l'espigó abans de veure la Platja de la Fragata. Se'm va fer etern, aquest darrer quilòmetre... A sobre, en forçar una mica, l'espatlla esquerra em feia una mica de mal... Però, finalment, agafant una onada a mode de surfeig, arribo a les 2 hores, 38 minuts, 35 segons (posició 43). Trobo que no està malament, pensant que el meu repte era baixar de les 3 hores...

Allà em trobo amb en Xavi Alvarez, que es veu que ho havia deixat per marejos. Al cap d'una estona, arriba en Tusi... Felicitats, també!

Passa el temps i començo a preocupar-me per la meva Gemma. No és per manca de confiança però, donades les circumstàncies, donava gairebé per fet que abandonaria. El cas és que vam començar a preguntar i ens van confirmar que la Gemma “estaba en el barco”. La interpretació que ens van donar era que havia abandonat. Jo em vaig quedar més tranquil. Però, el cert és que, a l'espera de que arribi la darrera participant, ens adonem que... SORPRESA!!!... ÉS LA GEMMA!!!... Es veu que va ser un malentès, perquè estaba al vaixell, però estaba menjant... Blanc per la sorpresa, vaig a rebre-la a la sortida. Tothom s'afegeix a fer-li una ovació... I ella, en comptes d'estar exhàusta, estaba radiant... somrient com una estrella de Holibús... MARE MEVA!!!... Quin mèrit!!!... Sense entrenar ni res, es fica 10 km de mar enbravida (a sobre això) i sense un neopré en condicions...

Gemma... Gemmeta... Ets la millor... Ets la demostració de què hi ha alguna cosa més, a banda de l'entrenament, que és el coratge (o la cabezonería) i les ganes de fer les coses...

T'estimo molt, maca!

CRÒNICA PER OBLIDAR... D'UN DIA MEMORABLE...

Dia: 3 de setembre de 2011

Repte: Marnatón de Cap de Creus (6.500 m de natació) + Triatló Olímpica de Banyoles

Be... Primer de tot, us diré que portava varis dies una mica neguitós, davant la jornada que se'm presentava el dia 3 de setembre. M'havia inscrit a la Marnatón de Cap de Creus (6,5 km) i, també, a la Triatló Olímpica de Banyoles. Prometia ser un dia memorable, i ho va ser... tot i que no com jo m'esperava...

Marnatón Cap de Creus (6,5 km de natació).

Vaig arribar divendres a Cadaqués. Preciós poble, per cert, en què es respira un clima purament mediterrani... rollo “Chunai, chunai” (com dic jo), en memòria dels anuncis d'aquests d'estiu, de no sé quina cervesseta.

Ambient molt maco en el briefing d'una prova que, en només 4 anys, ha assolit una enorme popularitat. Agafo el meu casquet i xip amb molt de respecte (això d'estar en el grup “elit” dona una mica de canguelo). Allà em trobo amb en JJ i amb un amic (en Francis Marín) a qui feia moooolt de temps que no veia, i que, a més, va ser membre del Gavà Triatló en els seus inicis.

Sense entrar en detalls, m'hi fico a l'aigua amb tot posat (neopré, xip, etc...). L'ambient és total. L'indret (Cala Jugadora) és fantàstic. Vaig fent-me una mica de lloc entre el munt de casquets que hi ha a l'aigua (allò sembla una reserva de la biosfera... ple de pingüins amb casquets de natació). Al cap d'una estona em disposo a comprovar si porto ben posat el xip i... primera sorpresa del dia: HE PERDUT EL XIP! No sé cóm però, sense adonar-me'n, la birria de portaxips de belcro que et donen se m'ha perdut. Faig un absurd intent de trobar-ho, però res.

Total... que, després de diversos intents de sortida, com si algu hagués dit “Jumanji”, allà comencen a nedar uns 600 ànecs envoltats per un riu de kaiaks que van marcant la traçada correcta (molt be aquest detall)... Jo intento no m'agoviar-me i agafar un ritme que pugui mantenir. Al cap d'una estona, cadascú agafa el seu ritme. Jo intento no parar i, tan concentrat estava, que em vaig saltar el primer avituallament (una barqueta). El primer que vaig trobar, era el segon: troçet de plàtan, beguda isotònia... i a seguir nadant... En el darrer avituallament, tres quarts del mateix. Però ja demano una cervesseta, unes patatetes i unes olives... I EM DIUEN QUE NO TENEN!!!... Jo ho flipo... ;-) Almenys ens diuen que només queden 2 km. Sembla poc, tenint en compte el tute que portes. Però s'han de fer.

A la part final ja afrontes l'entrada a la preciosa bahia de Cadaqués. El problema és que has d'anar fent un slalom entre els vaixellets i iots que hi ha. No es veu l'arribada fins que no et queden 200 metres (això, potser, s'ho haurien de fer mirar). Sort d'una kaiakista enrotllada que em va guiar (a aquestes alçades de la travessia, et trobes sol).

L'arribada és molt gratificant. Tothom és rebut com un heroi i felicitat personalment per l'organització. Felicitats a l'organització. Llàstima que, sense xip, no tinc ni idea de quin temps he fet i, degut a l'esforç, no penso en preguntar quina posició tinc o mirar els dorsals del meu voltant (eso va a ser del riego). No obstant, calculo que deu estar al voltant de 1 hora, 50 minuts.

Experiència molt bona, repetible i recomanable. A més, amb la sensació de no haver acabat reventat. Només amb el mal gust de no aparèixer en el llistat de resultats...

Triatló Olímpica de Banyoles

Amb relativa calma, però amb el temps justet, agafo els bàrtulos i... cap a Banyoles!... 

Encantat de trobar-me amb la gent del GavàTriatló i fer els primers comentaris del dia, m'havia promès de prendre'm la triatló amb calma, per intentar gaudir. De fet, en el petit escalfament de natació ja notava els braços una mica pesats (què collons escalfo, si porto 6.500 metres de nedant?). A sobre, les previsions eren de pluja que, finalment (per sort), no es van acomplir.

La sortida és una mica caòtica (com acostuma a passar en les triatlons amb llac), però tot i així, no perdo el meu ritme habitual. En qualsevol cas, els darrers 500 metres se'm fan una mica llargs. Vaig fer uns 25 minuts i pico.

Faig la transició amb relativa calma, i afronto els primers kilòmetres del tram de bici. De seguida me n'adono que el cos no vol respondre i les primeres rampetes se'm fan dures. En un principi, la gent em passa sense poder fer res més que saludar. Entre ells l'Oscar i no se quí més (eso va a ser del riego)... A sobre, l'Oscar, el mú gracioso, em diu “...¿y para eso quieres una bici nueva?...”. Semblava vaticinar el què se'm venia a sobre... la crònica d'una mort anunciada...

Al cap d'una estona i amb la tranquil·litat que em proporcionava la seguretat d'un bon grupet (just el què esperava fer), s'apropa la desgràcia: un tiu intenta passar per un espai que només ell va veure entre mi menda i la barana quitamiedos... Resultat: enganxada de bicis amb tonya inclosa. La tonya se la va portar l'Albert (del Tri-Team Pirineu, de Girona) i jo, per sort, no vaig arribar a caure. Primer de tot, em preocupo per l'estat de l'Albert, que es porta unes bones magulladures i blaus diversos, però sembla que està be. L'enganxada, però, havia estat tal que el meu peu es va enganxar a la roda, radis i... TRENCADA DE QUADRE I RODA!!! Mare meva... l'Argon 18, Gallium Pro, a prendre pel cul... prop de 3.000 € invertits i, en deu dies, fets un nyap.

Total... que a esperar el cotxe escombra i veient passar tota la gent... “Tot be?”... “Siii, siii... tot be”. A l'Albert se l'emporta l'ambulància perquè s'havia marejat una mica (espero que no sigui res greu). En el camí de tornada, el cotxe escombra acaba ple de gom a gom: 5 bicis i 4 tius, per motius diversos. Deixo la bici al boxes i... què vols que et digui?: jo no em quedo sense la meva samarreta. Així que m'hi fico a la cursa i faig els darrers 50 metres, més fresc que una rosa... El fort és que ara me'n adono que hi surto a la classificació... Caram! Una prova que acabo (Marnaton) i no aparec enlloc... i una altra prova, que no acabo (triatló), i aparec al llistat (ironies de la vida)...

En fi... que tenia unes ganes d'arribar a casaaaa... Del millor de la jornada, em quedo amb el companyerisme del GavàTriatló (quina gentada), del bon rotllo que es respira en aquest esport, del coratge de la Montse López (increïble) i... i del xoriçet que van donar a la bossa (ta güenísimo).

Espero que la propera crònica sigui més agradable.

CHALLENGE ROTH 2012... Comença el compte enrere...

Feia mesos que no inseria cap entrada, però el què vaig fer ahir s'ho mereix...
Sí... Ahir ho vaig fer... Vaig fer la inscripció a la Challenge de Roth 2012...

Comença el compte enrere... 354 dies, 19 hores, 24 minuts...

BTT Open Natura - El Vendrell (6 de març de 2011)

Després d'una bona pallissa el dia anterior pel Congost de Mont Rebei, em disposava a una altra jornada de BTT. Aquest cop, uns 41 km, pels voltants del Vendrell, en la primera del conjunt de proves que organitza el club Open Natura.
Havia quedat amb l'Antoni, que s'havia proposat quedar entre els 50 primers. Jo, també ho intentaria, però el carregat de les meves cametes no pensaven igual que jo...
Això sí... vaig sortir en el grup de sortida, pocs metres pel darrere del cotxe de control... Osti, tú... ¡Quin estrés!... La gent va superendollada des del principi. Costa de seguir el cap del pelotó... ¡Punyeta!... ¡La gent està superforta!...
Total, que jo em vaig mantenir entre els primers 50 (calculo)... Ofegat, però aguantant... aguantant... aguantant... fins que vaig deixar d'aguantar... Al kilòmetre 20 (segons el meu conta), començo a petar i notar que les cames ja no fan ni puto cas a les instruccions que enviaven les meves neurones, plenes d'una inconscient voluntat de seguir pedalant fort.. Total, que aquí la gent començà a avançar-me... Els ànims comencen a abaixar. El Congost s'estava cobrant la seva carnassa...
Total... que els restants 20 kilòmetres es van fer una mica pessats. A aquest fet s'afegeix el fet de què el recorregut (sense ser dur), es fa molt trencacames. No hi havien pas pujades llarges, sinó tot un seguit de corriols traïdors que pujaven i baixaven. Com sabeu, el fet de no conèixer el recorregut, fa molt... i costa de dosificar... I a sobre, segons sembla, hi havien domingueros graciosillos que es dedicaven a eliminar els senyals dels recorreguts, de manera que si un no anava molt atent, era molt fàcil agafar un altre camí.
Tot plegat fa que et prenguis els darrers kilòmetres d'una altra manera i, si be no m'havia parat al primer avituallament, el segon no se'm va escapar...
Finalment, vaig quedar el 110, amb un temps oficial de 2:31... Si veiem que hi varen participar uns 500 (en la distància llarga), tampoc està tan malament.
Em quedo amb la sensació de què, si no hi hagués fet la ruta del dia anterior, hauria fet millor temps...
Un altre cop serà...

Sortida BTT al Congost de Mont Rebei (4 de març de 2011)

Bon dia per fer una de les rutes que tenia en ment des de feia mooolt de temps. La matinada no es fa tan dura quan tens en ment tot un dia per endavant per gaudir... i també patir de valent...

Havíem quedat l'Andreu, els Jordi's (Serret i Montferrer) i en Ramón... També havia de venir en Xavi, però circumstàncies alienes a la seva voluntat l'hi van impedir venir.

Així, quedem a les 6:15, muntem els nostres celerífers a la baca del peasocarro de'n Jordi Serret, i anem a l'Estació a esperar a la resta (en Jordi Montferrer venia de Vilanova). Un cop tots junts, sortim direcció Àger.

Ens plantem a Àger en un parell d'hores i mitja. De manera que, després de desmuntar les bicis i de fer un cafetó, a les 9:35 (aproximadament), ja estem fotent-li canya als pedals.

Fa un dia esplèndid. Amb frescot, però esplèndid.

Mapa en mà (prèviament instal·lada al "visor" de la meva Spezi), comencem la primera part de pujada. Uns 15 ó 20 kilòmetres de pujadeta. Es fa pesadet perquè està tot asfaltat, però la veritat és que es feien suaus i ràpids. Durant la pujada es poden veure els primers parapents que baixen (una zona molt adient per aquesta bonica activitat). Aquí teniu un moment de la pujada:

En una bona estona, arribem al punt més alt de la ruta: El Coll d'Ares, al ben mig del Serrat del Boixeguer (1.510,9 m).

Comença la baixada... Però això no vol dir que sigui el millor. El “frescot” s'havia convertit en “un fred de collons”. La cara nord de la muntanya amagava la neu que havia caigut en els darrers dies. Mentre baixem, la manca d'oxigen en els nostres cervells i la manca de reg sanguini als nostres dits, ens fan dubtar de si encara els tenim enganxats a les mans o als peus. Aquí teniu una petita prova:

Quan estem a l'alçada d'Alsamora, la cosa ja està més acceptable i el Astre Rei, ens fa adonar-nos què encara tenim els nostres ditets sencers.

Arribem ara a la part més espectacular de la ruta. El Congost de Mont Rebei. Les imatges parlen per sí soles:

A mig Congost fem una paradeta per reposar forces. El lloc és inoblidable i dígne per quedar-se allà una bona estona pensant... Però la vida és dura i la realitat és una altra. De fet, la veritat és què encara quedava el pitjor. Mica en mica el terreny deixa de ser ciclable i ens veiem obligats a arrossegar les nostres “senyoretes”. Després d'una bona estona de carregar amb les nostres màquines, i una altra bona estona de pujada molt forta, arribem a Mas de Carlets, on ens espera una refrescant font (crec no hi ha cap més en tot el camí). Aquesta foto és 'pa la portada del disco':

Des d'allà, la imatge que ens deixa el Congost canvia, però conservant la seva majestuositat:

I mentre l'Andreu canvia la roda de'n Monti (per punxada), d'altres fan el tontu...

Encara queda, però alguna que d'altra pujadeta (i trial·leres guapes també). Aquí veiem a l'Andreu en plena acció. Una mica abans de tornar a néixer:

...i aquí, després de néixer...

A l'alçada de la Mare de Déu de la Pertusa, gairebé donem per finalitzada la part més dura de la ruta. Ara toca baixar fins a Àger (que no és poc), passant per Corçà i Agulló (uns 10 ó 15 kms més). Els desnivells, però ja són negatius... Aquí teniu un moment d'esbarjo...

Be doncs... una bona jornada de bici (inoblidable diria jo)... Sortien uns 52 kilòmetres (crec)... Però, tant se val... Són unes 6 hores i mitja i es fan durs...
I jo, que l'endemà tenia prova de BTT al Vendrell... M'esperaven uns altres 41 km... Vaja... Un cap de setmana de tute b-t-tero...

La meva primera "Mitja"

M'havia proposat fer una Mitja Marató i... dit i fet. 

Be, tant de bo les coses fossin tan senzilles: dir-ho és molt fàcil, però fer-ho ja... El cas és que el dia de la Mitja Marató de Gavà-Castelldefels-Gavà, havia arribat. Era una bona prova per “iniciar-se”: 21 km planets i jugant a casa.

Al llarg d'aquesta darrera setmana, havia augmentat el número de quilòmetres de running que acostumo a fer (sacrificant, fins i tot, algun entrenament de natació). D'altra banda, arrossegava una mica de “moquera” des de diumenge passat (bona setmana per posar-se patxuto) i, a sobre, els nervis no m'havien deixat descansar gaire durant la nit.

Total, que allà estava jo, a les 9 del matí, per enfrontar-me davant la meva primera mitja marató. Després de quedar amb el meu amic Ramón (estic menjant-li el tarro per a què s'apunti al GavàTriatló), venen les salutacions de rigor amb la gent del club, a més de la “foto familia” que suggeria en David Molero.

En principi, m'havia proposat acabar, baixant de les 2 hores. D'altra banda, si em trobava be, rumiava què potser un 1:45, seria tot un èxit per un “ànec-corredor” com jo. Buscant la sortida, m'havia proposat una estratègia (en tot s'ha de fer, oi?): tractar de seguir el tauró de l'1:40 i, si la cosa anava malament, deixar-me caure fins que m'agafin les dents del tauró de l'1:45, o be que ja sigui pasto de las pirañas...

La veritat és que vaig aguantar una bona estona veient l'aleta del tauró a 5 metres per davant meu. Després d'un desentès per agafar l'aigua en el primer avituallament (uns 5 km), se m'escapa una mica el tauró. Però be... no gaire i em trobava be. Al cap d'una estona provo de prendre el primer “chute” de gel que portava (segons recomanacions de l'Alfons). La veritat és que em deixa la gola una mica pastosa. No sé si em va donar un plus o no (jo no ho vaig notar), però no m'acaba de convèncer. Em vaig prendre un més al voltant del km. 15, però tampoc vaig notar cap plus (tret de l'esmentada gola pastosa)... Em sembla que, com l'aigua, no hi ha res.

Quan estic pel Passeig Marítim de Castelldefels, començo a veure els maquinons “de tornada”. Busco maiots del GavàTriatló, però només veig alguns: L'Emili Llopart, l'Enric Sánchez, en Gerardo Méndez, en David Cervera, i a algú que ja no vaig veure perquè ja l'oxigen no m'arribava prou be al cervell.... Amb tot, el punyetero tauró se m'està escapant mica en mica, però encara el veig. Arribo al km. 10 i, Sant Tornem-hi. El marcador que hi havia allà marcava 0:50 quan jo passo (jo no porto rellotge). “Be (penso), de moment vaig al meu ritme de Triatló Olímpica”.

És a partir d'aquí quan veig que la façeta psicològica és importantíssima. Sé que queda una bona estona de patiment, però procuro prendre-m'ho amb calma. Així, xino-xano, però sense abaixar gaire el ritme, van caient els quilòmetres. Sobre el km. 18, les cames ja fan nosa (i una mica els peus), però l'expectativa del final, fa que comenci a tirar d'on no hi ha. Així, els darrers 3 quilòmetres van ser els què més em fan patir, però els més il·lusionants... Quan passo per meta, el marcador assenyalava 1h 45m 50s... Però segons el ChampChip el resultat final ha estat d'1h 43m 43s (uns 5 minuts per quilòmetre). És a dir: SUPERCONTENT!... Les cames més dures que una pedra, però molt satisfet.

Més enllà de la porta d'arribada, el sentiment que es viu és una mescla entre dues sensacions enormes: cansament i satisfacció. D'altra banda, també és molt gratificant poder gaudir d'aquestes sensacions amb els amics i membres de la família del GavàTriatló.

Veig encara molt lluny el repte de fer una marató (em dona molt de respecte), però potser li pico l'ull a una Triatló B...