Feia temps que no inseria una
entrada al meu pobre i oblidat blog. Però aquesta ocasió ho mereix.
Aquest any (per diferents
motius) m’ho havia pres gairebé com a any sabàtic de l’esport del triatló. No
obstant això, m’havia proposat algun repte, com ara la Marató de Barcelona del
passat 17 de març. No vaig fer entrada, però en general no va anar del tot
malament, tot i que volia baixar de les quatre hores i em van sobrar els
darrers 600 metres
(temps final: 4 hores, 3 minuts). Catxis!
A banda d’això, em feia molta
il·lusió participar a la
Quebrantahuesos. De fet, em pensava que accedir a la
inscripció era prou difícil. Però es veu que vaig tenir sort… ¿O no?... Tan bon
punt em vaig inscriure, vaig dir… Collons!,
ara toca entrenar tela… Be, tinc
temps. Ja m’hi posaré…
El cas és que van passant els
dies… els mesos… i jo columpiant-me. Que si ara estic per la Marató, que si ara
toca descansar… Total, que se’m venia el mes de Juny a sobre i no havia fet els
deures com cal. Tret d’alguna sortideta de 70 ó 100 km i, com a molt una de 120 km (a Montserrat). A
banda, això sí, de les sortidetes de BTT. M’havia apuntat a la TransCatalunya,
però veient la pluja i fang que m’esperava, vaig fer una rajada del quinze… ;-(
Total que, tot i haver estat
a punt de fer una altra rajada, vaig
cap a Sabiñánigo i comença el tema:
Sortida
És espectacular la quantitat
de gent que hi ha. Quan sona el chupinazo
de sortida, encara mancarien uns 45 minuts per traspassar la línia de sortida.
Els primers compassos són tranquil·lets,
camí de Jaca. Passat Jaca, al cap d’uns quants quilòmetres, comença el primer
port.
Port de Somport
A banda de que les forces
encara estan gairebé intactes, el port no presenta gaire dificultats. Tot i ser
llarguet (uns 19 km ),
les pendents son suaus i, si un no es calenta massa, es puja amb facilitat.
L’arribada al port ja és espectacular amb el rerefons de muntanyes i neu que
encara queda:
Port de
Marie Blanc
Gairebé sense zona planera, tan bon punt
finalitza la baixada (prop d’Escot), comença el port de Marie Blanc. És un port
curt (uns 8 km ),
però els seus quatre quilòmetres finals, són bastant exigents. En qualsevol
cas, els primers compassos del port són bàsicament suaus i, fins i tot, gosaria
dir que agradables. El paisatge és encantador. I el sorollet del riu al costat
dels ciclistes.
Però, mica en mica, el fetge et fa recordar que
les rampes comencen a ser del 10%, 12% i 14%, que no és poc… En aquests darrers
quatres quilòmetres, n’hi ha molta gent que baixa de la bicicleta. Les
cares de la gent ja no són les mateixes que les del port anterior i els cossos
dels ciclistes comencen a retorçar-se per zigzaguejar per la calçada. És la
part més dura de la QH, sota el meu parer.
Arribats al port, hi ha un altre avituallament.
Aquesta vegada sí que paro. Busco reposar aigua, isotònics i una mica de
menjar. Aprofito, fins i tot, per fer alguna foto. Aquesta seria la parada més
distesa que faria en tota la ruta (uns 20 minuts que potser podria haver
rebaixat en el temps final i fer un under
seven).
Amb la satisfacció d’haver passat els primers 100 km , la baixada cap a
Bielle també es gaudeix. Des d’aquí, una zona bàsicament planera fins Laruns,
on comença el més temut dels ports…
Port del
Portalet
Tot i no tenir rampes gaire dures (ni de bon
tros, com el Marie Blanc), el Portalet és un port llarguíssim (uns 29 km ), amb pendents que es
mouen entre el 2% i el 7%. Bàsicament fàcil, però (pel què havia escoltat) es
pot fer etern si t’has regalat abans.
Alguna cosa dec haver estat fent be, doncs des
del ben inici del port, no paro d’avançar gent. Amb un ritme suau, però
constant, el rosari de corredors que vaig deixant enrere m’anima moltíssim, tot
i que intento no accelerar massa (ves que no la cagui). Trobo algun conegut (en
Xavier) que (en condicions normals) sé que me
da pal pelo. Xerro una estoneta amb ell, però no em resulta complicat
deixar-ho enrere (al loro, que no estamos
tan mal).
Efectivament, el port es fa llarg, però les
fites quilomètriques ajuden a dosificar be. Vaig parar en l’avituallament que
hi ha a mig port, per reposar aigua, iso i plàtans. Però no ho vaig fer per
cansanci, sinó per precaució. Ara penso que me’l podria haver estalviat, donat
que encara portava menjar que, finalment, em va sobrar (uns altres 10 minuts
que vaig malgastar). En coronar el port, segons vaig saber després, la Montse
(companya del Pedro Sampol) em va cridar i em va animar (portar el mallot del
Gavà Triatló tira). Ostres, Montse, si m’estàs llegint, em sap greu no haver-te
escoltat, perquè m’hagués animat molt més encara. Moltíssimes gràcies, wapa!
Ostis…
Això ja està gairebé fet!... Penso. La baixada també
és espectacular. Jo crec que vaig fregar els 90 km/h , en algun moment.
Pensant que només queda una tachuela,
sembla que gairebé ho has aconseguit. No obstant això, el seny s’apodera de mi
i no vull cantar victòria encara. Una punxada, una caiguda… No vull pensar-hi,
però tampoc vull pecar de supèrbia. A més, com que no porto comptaquilòmetres i
no vull mirar el perfil de la
ruta. No sé quants quilòmetres queden, tot i que sé que han
de ser al voltant dels 50 km .
Ja veus cartells de Sabiñánigo, la qual cosa fa
il·lusió. No obstant això, en un moment determinat, agafem un desviament cap a
Pueyo de Jaca, poble base del...
Port de
Hoz de Jaca
Com dèia, es tracta d’una tachuela d’uns 4 km ,
però els dos finals bastant durets (pendents del 12%). L’aproximació és bastant
xula i el pendent no comença fins al final. Aquí veig algun drama de gent que
li donen unes rampes que els obliguen a baixar de la bici i cridar com si
s’estigués depilant les cames... a
pelo!... Aaaaaaagggh!!! Cridaven alguns...
Per sort, no sóc gaire propens a aquestes
rampes. O, potser, és que les llaminadures de NutriSport que he anat menjant
durant tota l’estona, van de conya...
El port és dur, però es passa ràpid. El que
passa és que, a aquestes alçades, qualsevol tensada de músculs, fa mal a les
cames. La coronació del port es veu animada per bastant gent que anima. És molt
emocionant coronar, sobretot perquè saps que el pitjor ja ha passat.
Quan passes la presa de l’Embalse de Búbal, vas
a parar cap a la
carretera. Això sí, amb una pujadeta d’uns 250 metres que fa molta
nosa, perquè no t’ho esperes.
Quilòmetres
finals... Cap a Sabiñánigo
Sortir a la carretera que va cap a Sabiñánigo i
veure: BIESCAS 8, ja et dona un puntet més d’ànim. I en veure que tot és
gairebé baixada, millor encara. Des de Biescas, ja veus el cartell de
SABIÑÁNIGO... a 13!... Subidón subidón...
Els darrers quilòmetres són en grup amb alguna
sensació de quedar-se sol. La gent és molt garrepa (o és que no pot més, que
també). En diversos moments em poso a tirar del grup... Flipo!... Cóm es possible que, a aquestes alçades, encara tinc cor de
posar-m’hi a tirar? Només tirem un parell de ciclistes i molts altres a rebufo. Després del tercer relleu tirant
i d’haver agafat d’altres grups, ja passo i em quedo en la comoditat del grup.
Faig els darrers quilòmetres amb la satisfacció
d’haver acabat amb la sensació de què encara em queda metxa (de fet, havia de
fer encara prop de 9 km ,
per tornar a l’hotel).
Quan passo per la línia d’arribada, el temps
oficial ronda les 8 hores i 50 minuts. La qual cosa vol dir que hauré fet
encara menys (jo és que ni rellotge, ni conta, ni gps, ni hòsties).
Efectivament, quan vaig a buscar la medalla i el
certificat: 8 hores, 19 minuts, 53
segons... WOW!!!... I jo que pensava que si baixava de les 10 hores seria
tot un èxit. Per la qual cosa, estic SUPERCONTENT.
Sense dolors en els collonets, ni rampes, ni gana (no m’entrava la fidegüà, ho
sento). Cervesseta en mà, una estoneta de relax i a l’hotel, amb la sensació
d’haver gaudit molt i no patir gaire... Repetiré!